Vuits i nous
Històries naturals
El 2020 farà cent anys del naixement de l’escriptor Joan Perucho (Barcelona, 1920-2003). Seguint la tendència habitual serà, doncs, l’Any Perucho. Edicions 62, previsora, acaba de reeditar Les històries naturals, un dels seus relats més cèlebres. L’acabo de llegir. Per no quedar malament hauria de dir “rellegir”. No senyor, llegir. Per primera vegada. Tinc a casa l’edició de l’any 1960, la primera. El pare la hi devia entrar. Recordo haver-la començada, uns anys més tard. La vaig deixar al cap de poques pàgines. A aquella edat no estava per a fantasies ni aventures ni vampirs, m’havia “prohibit l’evasió”. Els de la meva generació ens vam perdre moltes coses bones per culpa de fer-nos els progres i els compromesos polítics. Pere Calders, per posar un altre exemple. La nova edició de Les històries naturals porta un pròleg de Julià Guillamon. Explica amb molt d’encert que l’escriptor, que situa la novel·la en la carlinada que va tenir de cabdill principal el general Cabrera, el Tigre del Maestrat, va voler establir un paral·lelisme entre aquella guerra civil del XIX i la més pròxima del XX. Cabrera, carlí, i Antoni de Montpalau, el científic liberal que protagonitza el llibre, es reconcilien i entenen així que es coneixen. La reconciliació, l’entesa, la superació de les diferències... Ens vam perdre tantes novel·les, en clau o sense... I llegíem Marcuse! El llegíem o el passejàvem pel carrer amb la coberta de cara? Haig de dir de totes maneres que l’estil de Perucho ni llavors ni ara m’és satisfactori. El trobo encallat, difícil, sense l’espontaneïtat de la llengua. Sembla que tradueixi del castellà. Sembla, d’acord amb l’ofici que va exercir tota la vida, que aixequi actes judicials amb l’alè èpic molt refrenat. Però jo soc un lector, no un crític.
Una vegada el vaig anar a veure al seu domicili de Barcelona. Jo m’havia presentat a un concurs amb El manyà encès, la transcripció de les memòries d’en Terri de Mataró que ara també han estat reeditades. El llibre va quedar en segona posició. Perucho havia format part del jurat. En Terri, que coneixia en Perucho com coneixia tothom del país, em va dir d’anar-lo a veure perquè em comentés l’escrit. Em sembla que es va pensar que anava a retreure-li alguna cosa, que l’anés a renyar. Acompanyant-me a la porta em va dir: “Si vol triomfar, alterni, vagi a festes d’escriptors, prengui copes, moltes copes.” Ara penso que tot i aquella cara de jutge sever estava de broma i projectava la ironia sobre aquell escriptoret que llegia Marcuse i no Les històries naturals.
L’obra se situa a Gandesa, a Vall-de-roures, a Morella. A Pratdip, on viu i xucla la sang el vampir... Terres tan estimades. Tan poc freqüents a la literatura catalana, encaterinada amb l’Eixample i el Pirineu.