Tribuna
El despertador dels pobles
“La meva Europa no és aquesta que ha començat a caminar aquesta setmana obviant la injustícia i la repressió, sinó la dels pobles lliures que cooperen entre iguals
Avui fa vuit dies va començar una nova etapa de la Unió Europea amb l’objectiu de construir una Europa més forta de la que els seus dirigents han heretat. Els discursos d’inauguració han estat plens de bones intencions i també de tocs d’alerta greus, com és el cas de la crisi climàtica, però no he llegit ni una sola referència a la possibilitat que dins la Unió hi hagi algun tipus de contradicció amb els seus valors fundacionals, com per exemple que en algun dels seus territoris els nivells de qualitat democràtica no siguin els desitjables. S’ha parlat d’Europa com un continent de pau, i jo em pregunto si realment podem qualificar de continent de pau un lloc on la presidenta d’un Parlament és a la presó per haver permès un debat, un president del govern és a l’exili per haver permès que s’exercís el dret de vot, consellers i candidats a la presidència del govern són a la presó i a l’exili per les mateixes raons, líders culturals a la presó, desenes d’inculpats com a còmplices, manifestants detinguts amb violència a trenc d’alba, aïllats i tractats com a perillosos terroristes, el president en exercici jutjat per fer ús de la llibertat d’expressió o milions de vots a candidats al Parlament Europeu elegits legalment en llistes reconegudes per l’Estat no siguin reconeguts i per tant llençats. I tot per haver permès i facilitat votar en un país, el nostre, on més d’un setanta per cent dels votants volia votar.
Europa és el futur, ho he pensat i defensat sempre, però no aquesta Europa, que com he escrit i dit repetides vegades, no és res més que un club d’estats tancat i atemorit perquè veu que a l’horitzó hi ha la seva desaparició o el seu esmicolament, i no només degut a la lluita dels pobles que han mantingut ofegats, sinó perquè no han entès que des de fa molts anys el seu paper s’ha tornat obsolet i no han sabut modernitzar-se i adaptar-se a les noves necessitats d’un món cada cop més interconnectat. El seu tancament l’ha convertit en un club ineficaç i amb grans dèficits democràtics. Un club que gosa donar lliçons a la Xina sobre com tractar les seves minories i que deixa maltractar les que viuen dins les seves fronteres. Per a la Unió Europea els uigurs no són un problema intern de la Xina, i me n’alegro, tot sigui dit, però els catalans som un problema intern d’Espanya sobre el qual no pot intervenir. Un club tan tancat sobre si mateix que no s’adona que nosaltres podríem ser, per no dir que ja som, el despertador dels pobles que lluiten per la seva autodeterminació.
Els nous càrrecs de la Unió s’han compromès solemnement a treballar pels somnis i les aspiracions dels europeus; doncs prenguin nota: dins de les seves fronteres tenen una gent que té el somni de poder decidir el seu futur i ser lliures, de viure en un país on es respecti la democràcia i els drets humans, on sigui impensable la violència d’estat i tot tipus d’atemptats a la llibertat d’expressió com és el 155 digital, el Reial Decret 14/2019, propi d’una dictadura que permet que siguin intervingudes les xarxes de comunicació, les webs i aplicacions sense necessitat de cap ordre judicial, un veritable cop d’estat digital que només funciona en les ments que encara són a mitjans del segle passat. Quan Pedro Sánchez diu que no permetrà ni la independència offline ni online i que intervindrà internet, no sap el que diu i fa un immens ridícul, oblidant que l’1-O vam tenir urnes i vam tenir cens i que malgrat els esforços no van poder impedir l’accés a internet. Ni la Xina amb el seu Escut Daurat i els seus cinquanta mil voluntaris vigilant webs ha pogut controlar internet, perquè justament els que el van fer possible ara fa justament cinquanta anys, el van idear perquè fos incontrolable, amb tot el que això té de bo i de dolent.
I davant de tot això em torno a preguntar, ja no sé si preocupada o indignada, si aquesta és la nostra Europa, una Europa que permet, amb l’abstenció dels socialistes, que Vox tingui una vicepresidència al Parlament Europeu, que considera que Vox és democràcia perquè l’han votat –Hitler i el Partit Nazi també van aconseguir milions de vots, compte– mentre impedeix que diputats, també electes, accedeixin als seus escons. En tot cas, la meva Europa no és aquesta que ha començat a caminar aquesta setmana obviant la injustícia i la repressió. La meva Europa és l’Europa dels pobles lliures que cooperen entre iguals i que han reinventat la democràcia del segle XXI, denunciant una democràcia que agonitza corrompuda pels interessos d’uns estats caducats que encara no saben que estan a punt de caure a la paperera de la història. Una utopia? Potser sí, però jo crec en les utopies possibles facilitades pels abusos de les distopies.