La fi de les tres trilogies

Quan es va estrenar la primera pel·lícula de la nissaga galàctica Star Wars, que aquí vam conèixer com La guerra de les galàxies, vaig anar a veure-la amb tots els meus nebots al, crec, Cinerama Nuevo, del Paral·lel barceloní. Tenia consciència que es tractava d’un esdeveniment transcendent, en una època en què la transcendència en el cinema es trobava en l’art i assaig. Havia freqüentat des de ben jovenet les petites sales com a reflex dels signes dels temps, tot i que en molts casos no hi entenia un borrall perquè els missatges s’adreçaven a gent més madura. El cas és que somiava recuperar el cinema de barri però fet en una època en què ja havien aparegut els primers jocs d’ordinador. Si tenia clar que Star Wars tindria una gran influència en el cinema, el que no entenia gaire és com es podia presentar com la primera part de la tercera part d’un conjunt de tres trilogies. Massa enrevessat per a mi, que al cinema només digeria French connection 1 i French connection 2 o, com a culminació de la serialització, El padrí, parts 1, 2 i 3. Doncs bé, aquesta setmana s’estrena el tercer episodi de la tercera part. És a dir, el final de tot. Bé, de gairebé tot, perquè, com ja s’està fent ara, tot seran spin-offs de la sèrie principal. Em fa especial il·lusió veure aquesta part perquè soc fan de la segona i tercera trilogia. La primera em va semblar una mica fruit de l’època en què els efectes especials eren el gran motor cinematogràfic i no una eina més, important, això sí, perquè sense el progrés dels efectes especials no hauria estat possible l’èxit de la sèrie. També em va captivar perquè mostrava la fragilitat de les bones intencions perquè es detectava que el cantó fosc de la força no era només el vell antagonisme de les pel·lícules d’aventures: els bons, d’una banda, i els dolents, d’una altra banda, sinó un element inherent de cada persona de l’univers. El mal és sovint una opció, que, per molt que la camuflem de pressions exteriors, no deixa de ser una tria personal.