Canicidis a Farners

Llegeixo a la premsa local i a les xarxes que a Santa Coloma dos gossos pinxos de barri, deslligats, en van matar un altre a queixalades. Un trauma. Des d’aquí acompanyo en el sentiment els familiars i li desitjo un bon cel, al màrtir... L’estiu passat van operar dels peus un matrimoni veí de casa i em vaig oferir per treure’ls el gos a passejar durant la convalescència (com que a l’altra banda del carrer ja és muntanya, no em calia recollir i dipositar res a la bosseta, si no, de què, moreno). Va ser una relació home-gos educada, britànica. No vam acabar tractant-nos de vostè per incomprensió mútua de les respectives llengües. Ell caminava i ensumava; jo caminava i escandia versos. Dos animals, aquí els tens, gairebé racionals, mantenint la distància, sense incomodar-se l’un per l’altre. De contactes, els estrictament necessaris, i no cal dir que mai, mai, es va donar una estrebada al coll per part meva ni un lladruc impertinent per part seva. Dit això, què vols que et digui, els gossos no em fan el pes. Aquells abraonaments, aquelles bavalles...! M’adheriria al que deia l’humorista Leo Rosten (“un home que refusa els gossos i els nens no pot ser dolent del tot”) si no fos que, avi com soc, el segon complement directe m’aixafa la guitarra. Que no, que no, que no m’acaben d’agradar... Ep, però no pas per això em considero un malànima. Si de cas, una rara avis. Segueixo regularment el mur de Facebook “No ets de SCF si no...” i bé, un dels temes preferits pels tertulians és la cosa canina. S’hi lliuren amb un amor tan franciscà i una acceptació de races tan ecumènica que per força em dec estar perdent algun goig d’aquesta vida terrenal. Però el cas és que no... Els gossos –i més si són pigalls, rastrejadors o de companyia– segur que són bons per als amos. Tanmateix, mirem-nos-ho des de l’altra banda? Si us plau, no em pengis públicament a la plaça pel que ara formularé: no caldria un impost de circulació de gossos, com n’hi ha un per als cotxes, o alguna multa per les molèsties que causen, tal com n’hi ha per a la maquinària que trenca el repòs dels caps de setmana? Això sense entrar a avaluar els cans que vigilen l’hort, amb aquells ensurts de mort, quan hi passes tot absort (i que t’esventen rimes com aquesta)... També obviarem, és clar, el que deia un altre humorista, Evelyn Waugh: “No crec que l’amistat entre l’home i el gos fos durable si la carn de gos fos comestible.”