Cap al futbol

Va haver-hi una època en què el futbol tenia poc interès per als intel·lectuals per la seva instrumentalització política. Va ser llavors que el psiquiatre, cantautor i uns dels fundadors d’Els Setze Jutges, Delfí Abella, cantava irònicament una cançó rient-se dels aficionats de la pilota que anaven a futbol –Cap al futbol–. “Com sardines a la llauna gaudim, que prou se’ns nota, veient vint-i-dos ganàpies disputant-se una pilota...” Una altra visió molt diferent de la jugada la va escriure en Manuel Vázquez Montalbán, que llavors va ser un dels pocs autors progressistes que van saber combinar la seva afició futbolística i el seu compromís polític. En els seus escrits, que més tard van seguir periodistes i escriptors, hi ha referències que construeixen una història crítica del futbol espanyol. Explicava com una activitat estrictament esportiva es trasllada al camp de futbol per airejar problemes socials, polítics i econòmics. Fet compartit per moltes persones. El futbol és esport, art, divertiment, i també serveix per descarregar la mala llet acumulada.

Aquest dimecres el clàssic Barça-Madrid al Camp Nou tindrà un component que combinarà el futbol i el compromís polític de molts ciutadans. El Camp Nou bullirà al voltant de la pilota i bullirà al voltant del conflicte català. Un altaveu internacional que tant de bo sigui pacífic per aconseguir un ressò de reflexió sobre presos, autodeterminació, llibertats, etc. Al clàssic no li cal ressò especial, perquè ara mateix en el Real Madrid i en el Barça hi juguen els millors. Cal ressò al conflicte català, i el clàssic serà un bon moment per fer el crit al cel d’una situació que en determinats àmbits internacionals no es vol sentir més enllà de fets negatius. Aquesta setmana és decisiva per saber el futur de Junqueras i Puigdemont com a eurodiputats. Un fet que pot capgirar la política catalana i espanyola com la pot capgirar el futur judicial del president de la Generalitat, Quim Torra. Davant del panorama, anem “cap al futbol...”