El llarg viatge

La part més dura de la decadència d’un sistema sempre recau en les espatlles dels més febles. Les retallades sanitàries en són un bon exemple. Al Ripollès hi ha recollides de signatures per demanar pediatres. A l’hospital Vall d’Hebron també sembla que en van curts. A més, els ximples que ho dissenyen des d’un despatx tenen la barra de negar-ho. És a dir, en lloc d’adaptar les normes i ELS protocols a la realitat, pretenen que la realitat s’adapti als seus dictats. Un tipus d’aquests de despatx, basant-se en la distribució territorial de “las províncias españolas”, ha decidit que el Ripollès depèn dels hospitals d’Olot i Girona, tot i que és a només mitja hora de Vic i als de la ribera del Freser Barcelona els és més accessible. No sé com s’ho fa la gent, però permeteu-me que posi com a exemple el meu periple.

Dilluns, tenia hora per una revisió rutinària, que per cert va anar molt bé, concretament a les 12.45 h. A les nou i cinc va arribar puntual l’autocar que em va deixar a Sant Pau de Segúries. Allà vaig haver d’esperar vora vint minuts fins que va passar el que feia el trajecte directe de Camprodon a Olot. Una vegada vaig ser a la capital garrotxina, vaig adquirir un tiquet per pujar a un tercer bus que, aquest cop sí, em va deixar davant el Trueta. Faltava poc més d’una hora per a la meva visita. A dos quarts d’una del migdia, un quart d’hora abans, ja formava part d’una multitud que omplia un llarg i ample passadís, amb consultes mèdiques a banda i banda. No hi havia ventilació i tot era gris i blanc. Vaig haver d’esperar ben bé tres quarts d’hora. En acabat, em vaig dirigir cap a la parada del bus i els horaris que duia jo en un prospecte no s’avenien amb els del plafó. Algú em va dir que faltava poc per passar-ne un cap a Olot. I efectivament, al cap de vint minuts hi vaig pujar. A Olot, vaig adquirir un altre tiquet fins a Sant Joan de les Abadesses, des d’on un altre autocar de línia regular em va tornar a Campdevànol, quan ja eren dos quarts de cinc de la tarda. Set hores per a una visita de deu minuts. Tornant pensava que tot ho dissenyen pensant que tothom disposa de vehicle propi o cotxe oficial. I després pretenen comparèixer com a apòstols de la sostenibilitat. Jo, què volen que els digui, posats a fer estic pensant que quan em toqui la pròxima revisió faré veure que tinc un atac perquè m’hi duguin en ambulància, i se me’n “refotrà” que em qualifiquin d’insolidari.