Veniu i critiqueu-lo

En aquest país on tanta afició hi ha a veure teatre, hi ha una nul·la cultura teatral, una pèssima cultura sobre l’univers creatiu de l’escenografia, inventora d’universos carregats de màgia.

En aquest país on tothom té un pessebre guardat dins d’una capsa de sabates al fons de l’armari per treure’l uns dies abans que arribi Nadal, hi ha una pèssima cultura sobre el significat profund del gest de despertar del son de tot un any una figureta de fang que ha quedat adormida entre un embolcall d’encenalls de paper.

En aquest país on tothom es vanta de ser modern, i avançat, hi ha una escassíssima cultura sobre la modernitat i la necessitat d’obrir finestres i ventilar el menjador de casa.

En aquest país on tothom té un vers de Martí i Pol a flor de llavis per ser utilitzat en cas d’emergència per endolcir el discurs amb paraules belles, hi ha una sensibilitat nul·la, un inexistent sentit eteri de la vida, una fredor d’esperit que fa caure d’esquena.

En aquest país hi ha tan poca feina a fer que la gent pot destinar hores i més hores a discutir sobre la idoneïtat del pessebre que cada any fa l’Ajuntament de Barcelona. Com si el seu principal protagonista, el de la menjadora, no hagués estat un revolucionari que va trencar normes i esquemes.

En aquest país hi ha un pessebre que cal anar a veure. És a la plaça de Sant Jaume de Barcelona. És una petita obra d’art efímera fruit de fer confluir una sensibilitat extrema per la poesia que s’amaga en les coses petites amb la modernitat de les grans idees i la transgressió de les arts escèniques.

I ara qui vulgui que canti: “Veniu i critiqueu-lo, veniu i critiqueu-lo, veniu i critiqueu el pessebre transgressor.”