Afonia

Passo uns dies afònic. Quan era petit en deia estar “ronc”. Per arribar a “afònic” vaig passar per “fònic”, que seria el contrari. De petits, totes les malalties que ens afligeixen tenen el nom duplicat, com si no n’hi hagués prou i de sobres amb un: galteres i paperes, xarampió i sarrampió, rosa i rubèola (rubèola, dispensin, és impronunciable). Em van extirpar les glàndules i eren les amígdales. Un temps vaig confondre el catarro i el tabardo. El tabardo era una peça d’abrigar; el catarro, la conseqüència d’haver sortit de casa sense. El cas és que passo dies amb la veu disminuïda o a estones anul·lada. Em vaig arribar a alarmar. Al principi l’afonia va anar acompanyada d’una tos virulenta. Vaig anar al farmacèutic i em va recomanar un xarop. Em va advertir que m’ho prengués amb paciència. Quan la vaig haver acabada, vaig recórrer al metge. Em va receptar el mateix xarop. Amb la recepta a la mà, el farmacèutic em va fer una mitja rialla. Un cop tallada la tos, l’afonia va persistir. Fins ara. Ahir estava millor. Avui, una mica pitjor. L’afonia fa que certes vocals i consonants no siguin emeses o ho siguin a mitges. També altera les entonacions. Coses que vull dir amb to imperatiu em surten suplicants o interrogants i coses per mi amables arriben al receptor virulentes. Ja se me n’ha ofès més d’un. Estàs afònic, i encara has de fer aclariments i demanar disculpes.

Fa uns anys, vaig intervenir en una habitual tertúlia de ràdio en estat d’afonia. Tant jo com el director vam considerar que no era tan greu per no tirar endavant. Va entrar el tècnic de so: l’oient, des de casa, no sentia res. Els micròfons no estaven estudiats per emetre aquella veu, no recollien ni els aguts ni els greus d’un afònic. En aquest estat vaig mantenir l’altre dia una conversa amb un amic que sordeja. Tot m’ho feia repetir, no li arribava res. Per mi que el seu aparell auditiu tenia la sensibilitat d’aquell micròfon. Vaig quedar baldat, extenuat, cruixit. Boquejava com si hagués fet l’ascensió al Matagalls. Li vaig proposar d’anar cadascú a casa seva, i des d’allí, dir-nos el que ens volíem dir per correu electrònic. Sempre ens quedarà el recurs de l’escriptura, que ignora les afonies.

Les ignora? La tos i afonia han tingut com a conseqüència que avorrís el tabac. Em repugna, em faria vomitar. Gomitar, que dèiem de petits. No fumo els meus purets des de fa molts dies. Un dia un metge em va dir: “Fumar és dolent, però ha de ser bo per algunes coses.” A mi m’anava bé per escriure. M’estimulava, em facilitava la idea i la redacció. Hi ha articles últims que haurien necessitat la intervenció del puret per quedar arrodonits. El d’ahir, per exemple, afònic, ronc, enrogallat del tot. I aquest?