Patint però molt dignes

La Marató de TV3 invoca sentiments contraposats. En principi, tot el que resulti d’una recaptació que s’acaba destinant a la millora de la situació de persones que pateixen en la seva quotidianitat, sovint de manera molt cruel, és inspirador i ens reconcilia amb la vida. Al costat, desperta també certes reserves cap a la necessitat, d’alguna manera, de fer espectacle del patiment per instar la necessària col·laboració de la ciutadania per arribar allà on no és capaç l’administració, un tema, aquest, que també és una crida a la reflexió. Es barregen les suspicàcies cap als gegants de la comunicació o la banca que gestionen la parafernàlia fent-hi constar ben clares les seves marques, amb la constatació del que ahir mateix recollia un reportatge en aquestes mateixes pàgines firmat per Virtudes Pérez: la necessitat de netejar consciències que arrosseguem, qui sap si encara influïts per una educació que ens divideix en bons i dolents en funció d’accions sovint cosmètiques. I tanmateix, malgrat totes les recances, cal agrair l’exercici de divulgació dels experts i, sobretot, el testimoni dels afectats, en aquest cas per malalties minoritàries. Inexorablement pendents dels seus dolors, de la medicació insuficient, de la peregrinació per metges i sales d’operacions i de l’espant de les perspectives incertes, quan no fatídiques, família a família, van mostrar dignitat, esforçant-se a no fer llàstima, no demanant caritat sinó solidaritat.