Tribuna
El binomi de la mentida
Durant la meva primera estada de recerca a Itàlia vaig presenciar en directe l’esclat de dos escàndols: en l’àmbit polític, el ben conegut de Tangentòpoli, amb tots els partits polítics que governaven implicats en el seu particular Filesa-Gürtel-ERO, el que va significar el final de la innocència política italiana i el consegüent ascens de Berlusconi al poder; en el social, el frau del Telemarató, on es va descobrir que diverses celebritats que suposadament actuaven per altruisme s’havien endut xifres milionàries del que havia estat recaptat. Però no és quelcom particular del nostre país veí.
En la mateixa línia i en temps més recent s’hi afegeixen el ciclista de pega que va ser David Cameron (que sols utilitzava la bici quan una càmera el filmava, però que hem de considerar sols un exemple de tantes i pitjors actituds hipòcrites), les famílies reials europees que s’han vist implicades en escàndols financers, alguns d’ells comesos pels mateixos que en els últims temps també han vorejat l’escàndol sexual, amb quanties molt més importants que les que van provocar la condemna d’Undargarin i que mai han trepitjat una presó; els paradisos fiscals que de facto suposen Irlanda o Luxemburg malgrat ser dins de la “igualitària” Unió Europea, i més recentment la desclassificació de documents secrets nord-americans que revelen que els papers del Pentàgon són sols una punta d’iceberg i que “tanto monta monta tanto” Bush com Obama quant a ocultació d’informació.
Si recordem tot això, acceptarem que parlar de la fallida del règim del 1978 a Espanya és tant com oblidar que el citat cunyat del rei, Mario Conde, Rato, Pujol o Barrionuevo han vist llargament limitada la seva llibertat per condemnes de presó dictades pel nostre poder judicial; o que el Tribunal Constitucional acaba de dir que Catalunya pot no sols modernitzar el seu dret civil propi, sinó fins i tot crear-ne, responent així amb escreix a la reivindicació catalanista històrica.
Però tant LI fa quina sigui la veritat, sempre estem disposats a trobar raons per a les nostres tesis i posicions. A més, la mentida existeix com existeix la humanitat. Però com que no hi ha un dret a equivocar-nos, tampoc hi ha un dret a mentir, excepte si es tracta de declarar com a imputats en un judici, raó per la qual no es poden confrontar les declaracions dels policies nacionals imputats en les càrregues policials de l’1 d’octubre i les d’uns comandaments polítics que declaren com a testimoni en el judici del procés, perquè sols aquests últims tenen l’obligació de dir la veritat. Malgrat això, sabent-ho o no, reiteradament s’ha fet des de certes posicions editorials una confrontació poc equilibrada entre declaracions de testimonis enregistrades al Tribunal Suprem i referències a les que han fet els policies en un jutjat d’instrucció... Perquè la conclusió s’ha pres abans de la recerca..., com no es podria fer en ciència, com no s’hauria de fer periodisme.
A això s’HI afegeix que en tota mentida hi ha sempre una part de veritat: estaven previstes les càrregues o no? No seria absurd que hi hagués imprevisió d’actuacions pels fets d’octubre, o que fos igual l’actuació on es preveien aglomeracions, o que es tractés igual l’urna de votació de Puigdemont i la de la iaia Maria? Igual que hi va haver una ordre judicial, n’hi ha d’haver una dels alts comandaments que lligui aquesta amb els agents, però també existeix el que s’anomena discrecionalitat policial, perquè no s’actua igual en el Cambrils dels atemptats que en la reducció de Benítez al Raval.
Més mentides. També s’ha parlat aquesta setmana del dopatge rus. En una competència inhumana, on els tipus d’acceleradors musculars són cada cop més sofisticats, fora difícil criticar altra cosa que els mitjans que semblen haver emprat algunes persones per falsificar les proves del dopatge i la lluita per l’impossible. Si en el terreny de l’esport o de l’activitat solidària hi ha mentida, si ni en les relacions familiars o d’amistat es pot negar que també n’hi hagi, com es pot pensar que no hi haurà mentida en la política? Però potser és que cal pensar les coses des d’una altra perspectiva. Potser faltarà pensar que ha guanyat la partida Hanna Arendt en afirmar que qualsevol acció política s’arrenglera necessàriament en l’opinió, que la veritat no ha de ser transcendent perquè pot ser inoperant, que les negociacions secretes així s’han de mantenir per sempre, que els interessos de la política no són de consum ciutadà, que en el fons tot això de la democràcia no és més que una pantomima, i que a més cal negar que ho sigui en bé d’una causa que no hem de controlar. Des d’aquesta perspectiva, tots aquests que parlen, i els que els segueixen enfervorits i creients, són binomi necessari d’una necessària mentida.