La ganiveta

Els parlava abans-d’ahir de Terenci Thos i Codina, jurisconsult, polític i escriptor de la primera Renaixença, avui només recordat a Mataró perquè, amb el seu germà Silví, té un carrer i un institut a nom seu a la ciutat on va néixer. Deia que és l’autor d’un poema patriòtic titulat La ganiveta. Un parell de lectors s’han posat en contacte amb mi per si els puc servir més notícies de la composició. En aquests casos dono per fet que el llegidor interessat trobarà el que busca a les xarxes socials, on hi és tot. La ganiveta de Terenci Thos i Codina hi figura. Ara, també entenc que hi ha gent que no és dúctil amb els ginys que permeten penetrar i navegar per les xarxes. És el cas, suposo, dels dos lectors. El poema de Thos és llarguet. Té més de cent vint versos. No el puc pas reproduir sencer. Comença fent un panegíric dels catalans, gent laboriosa que ha tret rendiment d’una terra aspra i poc favorable. De seguida surt el pa. El tòpic segons el qual els catalans de les pedres en fem pans aflora. O no era un tòpic en època de Thos? O era un tòpic en formació que Thos va contribuir a divulgar? No ho sé. Algú deu haver estudiat l’origen i l’antiguitat de l’asseveració. El cert és que ja que ha sortit el pa, Thos s’hi esplaia. Les dones de casa l’elaboren. No hi ha pa com el de la llar. El del veí ja és amarg. El pa és cuit. És presentat a taula. L’avi mana llescar-lo. Aquí comença el drama que s’entreveu des de la primera estrofa i que justifica el to abrandat de tota la poesia: l’eina de tallar-lo, la ganiveta, està encadenada –engrillonada, diu Thos amb gran plasticitat– a la taula. La maniobra de tallar el pa és possible, però és fruit d’una humiliació. De part de qui? “Felip Quint, gabatx de mena,/ be t’en pots ben titolar:/ per posarte una corona/ vas teni’ns qu’endogalar...” El primer Borbó ha fet acte de presència. Thos no el deixa anar: “Nostra pobra Catalunya/ com la vares maltractar!/ Tos saions l’agarrotaren,/ nostres furs varen cremar.” Quan sembla que s’enfila buscant arguments de més envergadura, torna al ganivet: “fins y tot la gavineta/ ens la van engrillonar!.../ No us migreu; ja vindrá l’hora/ de poderla deslliurar.” I hi insisteix fins al final: “Aquella eyna benehida/ que’ns tallava sempre’l pa,/ que’l besavi del nostre avi/ d’un besavi va heretar,/ al bell caire de la taula/ ab cadena ens van fermar:/ aquell dia desfermarla/ tots á l’una vam jurar.” M’hi fixo: Thos no la va titular La ganiveta sinó ¡Visca la ganiveta! És del 1885.

L’historiador Jaume Vellvehí va exhumar la poesia fa uns anys. Suposo que des de llavors es troba en les antologies de literatura patriòtica. M’estranya que ningú no hi hagi posat música, que no sigui un himne. Em limito a divulgar Terenci Thos i Codina, un desconegut que no ho hauria de ser.