De sobte, Europa

Des dels fets d’octubre del 2017, la imatge d’Europa com a continent de democràcia i llibertats va quedar tacada. Quan s’esperava una denúncia clara i contundent de la repressió i la violència com a única resposta a un conflicte pacífic de naturalesa política, es va imposar la dinàmica dels estats i Espanya –personificada en la fatxenderia de Dastis i Borrell– va inflar el pit amb la tranquil·litat del maltractador que se sap impune. I tanmateix, de sobte, l’Europa que tots volem, la de les garanties dels drets fonamentals, la de la defensa dels principis democràtics, ha tornat a mostrar la seva cara més amable. Els funcionaris d’un cert rang a Brussel·les poden explicar que les pressions d’Espanya durant els últims mesos han estat terribles. Però una cosa són les gestions diplomàtiques per impedir qualsevol bri de suport polític a l’independentisme, que es mou en el terreny de les cancelleries i la diplomàcia, i una altra és pressionar la justícia. El que a Espanya és moneda corrent –l’ús espuri de la justícia com a eina d’opressió política i de persecució de la dissidència– a Europa és impensable. Sortosament. Oriol Junqueras és eurodiputat i el judici contra ell és nul de ple dret des del moment de la seva elecció, sentència inclosa. Aquesta és l’única interpretació possible del que ha dit Luxemburg. Espanya farà com si sentís ploure i s’empescarà una interpretació diferent per mantenir Junqueras –i la resta de condemnats– a la presó. Una decisió que també serà revocada quan arribi a instàncies europees. La derrota d’Espanya està escrita, l’únic que poden fer és allargar l’agonia desant els recursos al calaix del Tribunal Constitucional per evitar que s’esgoti la via interna i alentir així l’accés a la justícia europea. El que no han pogut evitar és la fotografia potentíssima de Carles Puigdemont i Toni Comín entrant i acreditant-se provisionalment com a eurodiputats a Brussel·les. La ràbia és immensa. Tan gran com serà la seva derrota. Només cal paciència i perseverança.