Temps d’incertitud

Tan fascinant és la història de la descoberta del dietari com la lectura dels apunts que Mercè Julià va escriure entre l’octubre de 1917 i el desembre de 1922. Una burgeseta de 17 anys, filla d’un fabricant de lones per a espardenyes, que vivia al carrer Muntaner i feia estades a la casa pairal de Montblanc. Una vida monòtona, avorrida, fada, amb alguna excursió que es convertia en tot un esdeveniment, dues o tres celebracions anuals, les festes que conformaven el tomb de l’any, converses amb amigues, inicis de festeigs i preocupacions tan transcendentals com dur una mantellina o preparar el vestit per a la seva entrada en la societat dels adults. ¿I per què és fascinant? Perquè té la voluntat de relatar aquest tedi, perquè té paper i sap escriure. Perquè pensa que allò serà recordat i, al mateix temps, té por que algú ho pugui llegir algun dia. En tot cas, pensa, ella ho recordarà: les alegries, quan estigui abatuda; les tristeses, “aquest temps d’incertitud”, quan estigui alegre. I perquè escriu frases com aquesta: “La vida és molt aspra i espinosa i de tortuosos viaranys.” O aquesta altra, parlant de la nit de Nadal: “Ens sentim més estretament units amb els nostres morts i, acompanyada d’una certa melangia, plana a casa l’alegria íntima.” El filòleg Pep Vila va comprar el manuscrit, sense saber quin misteri contenia aquell quadern recobert de pergamí, i el va compartir amb un altre filòleg, Enric Prat, i amb la historiadora Rosa Maria Gil. A poc a poc, el van anar desbrossant i van descobrir que aquella adolescent es deia Mercè Julià. Van refer la seva aventura juvenil i la seva vida posterior i, en una escena memorable, van mostrar la cal·ligrafia de la mare, cent anys després, a un seu fill que, aleshores, ja en tenia 86. Ara ens hi aboquem, incrèduls, meravellats, uns lectors amb qui la Mercè no comptava. Entrem en les seves inquietuds moltes vegades menors, fútils, frívoles, però també en la consciència del seu patiment: “És verament desconcertant la rapiditat amb què joies i penes es fan lloc en nostre cor, empenyent-se unes a altres.”