Els llums de Nadal

Quan arriben aquestes dates, m’agrada passejar per barris allunyats del centre de la ciutat i avaluar la decoració nadalenca que alegra balcons i finestres. A la Barceloneta, per exemple, que és el barri que dona a la via del tren, hi ha moltes penjarelles lumíniques que provoquen, més aviat, una tristesa fonda. Si són blanques, encara. Però si combinen colors i fan intermitències la sensació és d’una irrecusable misèria. Una mica més enllà, al carrer de Pere Alegret, que és un carrer de tradició pagesa, amb cases d’aquelles d’abans que tenien una porta alta per poder-hi fer entrar bé el carro i el matxo, l’ornamentació privada és més austera, però també més elegant. No hi ha tantes estridències. En aquest carrer, hi conec una família de sis membres que cada any demanen als Reis la independència i no els la porten mai. Me’n sento del tot solidari: quan jo era petit, sempre demanava –i els Reis no me’l van portar mai– un cotxe blau que es movia amb bateria. El vaig demanar cada Nadal, sense èxit, entre els meus sis anys i els onze. Torno, però, a qüestions d’ornamentació nadalenca. D’ençà de l’hegemonia comercial, fa més de vint anys, dels rebesnets de la dinastia Tang –un autèntic imperi del comerç de l’aproximitat, si se’m permet el neologisme–, totes aquestes raons decoratives es resolen amb una eficàcia uniformadora que fa feredat. Al barri de Sant Julià, posem per cas, hi he comptat una vintena llarga de parenoels aferrats patèticament als balcons, que diríeu que així, pengim-penjam, s’estimen més jugar-se la vida a deu metres del terra que no deixar cap regal per als nens de dins. D’altra banda, estan tan prims i desinflats que, més que no pas recordar-nos el gras i pletòric Sant Nicolau, il·lustre benefactor infantil, semblen uns indignes deixebles d’aquest, severament castigats per la crisi i per les drogues. A la zona que en diuen del Pla del Diable, hi ha tot de cases impressionants, que deuen valdre un dineral. Aquí, si hi ha guarniments, són sostenibles i sofisticats. Uns llumets verds, molt subtils, que fan l’efecte de ser unes lluernes extemporànies que cremen darrere la branca fullosa d’un avet. Pel que fa als llums oficials que instal·la el consistori de la ciutat, difícilment poden ser més lletjos. N’hi ha un de conoidal que, entre tots, és el predilecte de la meva animadversió. Deu simular un arbre de Nadal, però l’efecte, si et poses just a sota, és el d’un cos estrany que et pot succionar pel cap per endur-se-te’n cap a l’espai. De vegades, quan en veig un, apresso el pas (com quan, de petit, et deien: “Si veus un vidret que brilla a terra, no el toquis, que podria ser un dispositiu dels ovnis!”). Algun cop, però, penso que no estaria tan malament, que se m’enduguessin. M’estalviaria de veure tanta repressió estatal i tanta incompetència política nacional.