Poder econòmic

Els mitjans de comunicació han informat que la Comunitat de Madrid va crear més riquesa que Catalunya l’any 2018. Més que comentar el sorpasso –perdonin el lluïment–, voldria explicar com han anat les coses a la Península. Abans que res, soc historiador de l’economia i hi tinc coses a dir, ben fonamentades.

Madrid ha lluït poder polític des que va ser la capital de l’Estat, el 1561. Amb aquest poder ja en tenia prou i no veia res que li fes nosa. És per aquest motiu que va permetre la industrialització de Catalunya durant el segle XIX. Amb la Gaceta de Madrid, després Butlletí oficial de l’Estat, en tenia prou per dictar i aplicar la seva política. A finals del segle XIX, Madrid desconeixia el que era una fàbrica, tot i que els catalans –santa innocència!– van intentar omplir aquest buit: va ser el cas de L’Espanya Industrial, nom ben explícit.

La mentalitat madrilenya va començar a canviar amb l’arribada dels bancs, tot i que no acabaven de veure el que era el poder financer. El nom del Banco Hispanoamericano ja ho diu tot. El Banco Central va ser batejat amb aquest nom quan va ser creat per bancs de la perifèria que volien tenir una oficina a la capital de l’Estat. Però aviat els madrilenys es van adonar que captar dipòsits, donar crèdits i tenir participacions en algunes societats donava un poder que no tenia res a veure amb el polític. Als anys vint del segle passat –fa cent anys–, Madrid ja era la capital financera de l’Estat, seguida pel País Basc, amb Catalunya en tercer lloc.

Les fàbriques i les indústries no van arribar a Madrid fins a la segona meitat del segle XX, quan el 1953 els Estats Units van iniciar els seus ajuts a l’Espanya franquista, però anticomunista. Les primeres fàbriques, lògicament, eren d’empreses americanes. Recordo la meva sorpresa quan vaig anar a Madrid per primera vegada, el 1961 o 1962, i vaig veure un ramat d’ovelles a la Cibeles. Les empreses americanes es van instal·lar al voltant de Madrid, perquè els ho va recomanar el govern espanyol i perquè el desenvolupament de l’aviació comercial havia fet perdre a Madrid el qualificatiu de la capital més mal situada i comunicada d’Europa.

L’exemple dels americans va esdevenir una bona lliçó per als madrilenys. Es van adonar que darrere d’aquelles màquines i aquells productes hi havia un poder que ells no tenien, que el podien dominar fins a cert punt, però que el poder econòmic donava poder polític.

La capital política no està obligada a ser la capital econòmica. Itàlia n’és un bon exemple. Els polítics romans no han tingut cap inconvenient perquè Milà sigui la capital econòmica de l’estat. Però l’italià no és un estat centralitzador com l’espanyol. A Madrid, els alts empresaris i executius juguen a golf i dinen amb els directors generals i els ministres del seu govern, i tenen una llotja al Teatro Real al seu costat que els permet parlar de tot, incloent-hi els problemes i els projectes de l’empresa. No hi ha corrupció, però sí el que a Madrid anomenen “amiguisme”.

No tenir un estat propi en un país centralitzador és com lluitar amb una mà lligada. Si Catalunya vol tenir una economia potent amb política econòmica pròpia, necessita un estat descentralitzat o tenir un estat propi. Poden pujar-hi de peus.