D’identitats i identitaris

L’independentisme es mou en una pulsió dialèctica entre un essencialisme identitari que ens pot portar a la marginalitat i la dilució de la identitat catalana en un no res per necessitat d’ampliar la base. Patim aquesta dicotomia on la solució bona implica no deixar-se arrossegar pels corrents perillosos de l’identitarisme però tampoc diluir tant els elements que ens fan identificar com a catalans que deixem de ser un moviment d’alliberament nacional i passem a ser un 15-M més.

En tenim, de propietaris de la veritat suprema, de tots colors, des d’apologetes que ens recomanen fer un discurs identitari espanyol per “sumar” part dels catalans, a grans gurus academicistes que ens recomanen ser els més nacionalistes de tots. Tots dos tipus de savis s’equivoquen de ple.

Els primers obvien que un moviment independentista es construeix al voltant d’una major identificació política i nacional amb un poble, en aquest cas el català, que sobre un altre poble, l’espanyol. Si no entenem que hi ha elements d’identificació nacional rere aquest projecte no estarem entenent res.

Aquests elements d’identificació no han de ser necessàriament identitarisme català. També es poden construir al voltant d’elements de caràcter social i de llibertats polítiques. Però no podem evitar fer “construcció nacional”, un relat nacional i construir elements d’identificació nacional. Deixar de banda o obviar elements d’aquesta identificació com pot ser la llengua catalana crec que és un greu error.

Els gurus de fer més nacionalisme cometen dos errors. El primer és obviar

que el terme nacionalista és un terme recremat, no només per l’acadèmia, sinó a l’imaginari públic de tot Europa. El nacionalisme a Europa es troba associat a identitarisme, a xenofòbia, a una extrema dreta rància i a un regionalisme de curta volada, si no més directament als totalitarismes del segle XX.

Qui ens recomana liderar el terme nacionalista només ho pot fer des d’una finestra tan estreta que no veu més enllà del seu pati. El segon error és perdre el que realment fa fort el moviment nacional català: que l’adscripció al poble català i a la identitat catalana és voluntària. A diferència d’altres identitats nacionals, com l’espanyola, on el pes de la família i l’origen és molt més important, hem fet que ser català sigui una cosa voluntària i que ningú ens ho pot negar.

Sigui com sigui, entre identitaris i els que fan un espanyolisme independentista ens podríem trobar o bé fent normes sobre repartiment de carnets de català per un costat o fent més aviat construcció nacional espanyola, que poc sentit té amb un projecte d’alliberament català. Entre uns i altres hi ha un espai molt ample de grisos que ens permet fer un discurs social, nacional i polític ben ampli que inclogui la majoria de catalans i que a més no dilueixi els elements d’identificació amb el poble de Catalunya.