Un bon any musical

Sí, ha estat un bon any per a la música gironina: el 2019 s’han publicat uns 60 discos de grups i solistes gironins, i el nivell de qualitat també és apreciable. De fet, el títol cita una de les cançons del tercer disc dels empordanesos Cala Vento, Balanceo (Montgrí), titulada justament Un buen año, encara que parli d’una altra cosa. El 2019 ha estat un altre bon any per a Cala Vento, duet molt treballador que des del 2016 porta un ritme endiablat d’edició –tres àlbums, un EP– i s’ha convertit en una presència gairebé obligada en bona part de les moltes llistes dels millors discos estatals de l’any que publiquen aquests dies les publicacions musicals, digitals i/o en paper. Balanceo, per exemple, ocupa la posició número 28 de la llista d’Enderrock, que aquest any encapçala Manel. De fet, entre els 75 discos seleccionats per Enderrock hi ha una important presència d’artistes vinculats a les comarques gironines: Mazoni i el seu Desig imbècil, en el número 14, i també l’Orchestra Fireluche fent tàndem amb Pau Riba (58è), David Busquets (65è), L’Últim Indi (66è), Rusó Sala (67è), Criatures (69è) i Namina (74è).

El Balanceo de Cala Vento apareix molt més ben destacat a la llista de MondoSonoro, en una honorable cinquena posició. A més, la revista fa llistes per estils i, en la de hardcore / punk situa en el tercer lloc el Cant als malsons de Tano!, grup de Sarrià de Ter que ara fa tres anys ja va ocupar la segona posició en aquesta mateixa llista amb el seu debut.

El web d’actualitat musical independent Jenesaispop, que proposa una llista de 50 discos barrejant els estatals i els internacionals, també ha triat el disc de Cala Vento, en la 44a posició, just després de l’últim treball de The Divine Comedy i, a més, Todo dels empordanesos es troba en el 80è lloc de la llista de millors cançons, que encapçala Lana del Rey, amb un títol que sembla premonitori: The Greatest.

Evidentment, aquestes llistes tenen una importància relativa i sovint són qüestionades pels mateixos músics, fins i tot pels que hi apareixen tot sovint. Són sobretot un divertimento, per als crítics que les elaboren i per a aquells que les seguim com una tradició més d’aquests dies festius en què toca fer balanç de tantes coses. Si més no, les llistes dels millors discos tenen encara una dimensió creativa que òbviament no tenen els rànquings dels més rics, els més sexies, els més vistos o els més venuts. I no fan mal a ningú.