Colors judicials

El món judicial és un regne de taifes, un arlequí, una pintura de Kandinski, un esclat de colors en el qual el matís i sovint la substància ofereixen una gamma de sons, un ventall de respostes digne de la multidiversitat més florida. La llei s’interpreta segons la particular i intransferible motxilla vital (o sigui, ingredients biogràfics, caracterials, ideològics, d’extracció social, etc.) que tragina a sobre cada jutge. Tanmateix també un òrgan judicial pluripersonal, lluny de configurar-se com una coral harmònica, pot expressar-se amb discordances de tota mena. En regir-se pel principi majoritari, tots els magistrats, estiguin o no conformes en el sentit de la decisió final, estan obligats a signar-la, si bé els discrepants poden salvar la seva consciència mitjançant els anomenats vots particulars. D’ells, no en defuig una justícia amb tradició democràtica, en ser expressió d’una saludable pluralitat.

En règims polítics autoritaris, en canvi, veus discordants dins la judicatura es considera que afebleixen la seva imatge. Aquesta és la raó per la qual en el franquisme els vots particulars s’anomenaven “reservats” i eren sempre vistos amb molt mals ulls. Aquesta visió pejorativa dels vots particulars perviu en mentalitats judicials autòcrates, que els consideren sempre indesitjables, pertorbadors, poc ortodoxos i transmissors d’una imatge que esquerda la visió sòlida i monolítica de la justícia. Si, a mentalitats autoritàries, s’hi suma una temàtica que es considera que afecta un pilar fonamental de l’ordre establert, l’existència de vots particulars emergeix com un anatema majúscul, com un element profundament escandalós. Marchena, per exemple, en un assumpte per a ell existencial, de vida o mort, que tocava les seves essències més profundes, s’hauria deixat tallar un braç abans de permetre que en el “seu” tribunal hagués aflorat un sol vot particular.

I per això estic convençut que la condemna fou “només” per sedició. Perquè si hom llegeix amb atenció la sentència pot veure’s que tot ella apuntava cap a la rebel·lió. Però, talment com sorprèn que, després d’una llarga recta, la carretera faci, no suaument sinó amb brusquedat, un inesperat i violent revolt, el mateix passa amb una sentència que discorria, recta i implacable, cap a una condemna per rebel·lió i que, en sorprenent i grinyolant ziga-zaga i trencant-se la coherència del relat, giri, de sobte, cap a la sedició. Tot això en l’entesa, és clar, que tanta aberració hi ha en una condemna per rebel·lió com per sedició, en infringir-se en tot cas clamorosament els elementals principis penals de legalitat, tipicitat i taxativitat.