Full de ruta
No deu ser pas un mal acord
“Sánchez posa per escrit la secessió”, crida l’ABC. “Un acord profundament lesiu per a la sobirania nacional”, clama El Mundo. “El pacte de la vergonya”, es plany La Razón. “Mai a la història de la nostra democràcia s’havia arribat a aquest desgast de les institucions”, plora El Español de Pedrojota. “No admetrem tractes de favor a d’altres comunitats”, adverteix el president d’Aragó, el socialista Lambán. “El pacte PSOE-ERC és un altre míssil contra l’ordre constitucional”, escup Inés Arrimadas. El clímax, però, l’aporta la inefable Rosa Díez: “Els dels PSOE que callen davant el que està fent Sánchez s’assemblen als alemanys que fingien no ensumar ni veure el fum que sortia dels camps d’extermini.”
Aquesta espiral de reaccions virulentes de la caverna mediàtica i política espanyola és un senyal molt clar que alguna cosa positiva deu tenir l’acord al qual ha arribat el PSOE amb ERC i Bildu per aconseguir la seva abstenció en segona votació al Congrés. El conflicte polític –ara sí podem dir que és un conflicte i no un “problema de convivència entre catalans”– ha d’abandonar els jutjats i ocupar el centre de la negociació política entre l’Estat i Catalunya, mitjançant els seus respectius governs. Una bilateralitat que inclou la validació plebiscitària dels acords per part de la població. No és pas un mal començament. És evident que no hi ha cap conquesta clara i concreta. Qualsevol negociació pot acabar en un acord –que necessàriament implica renúncies per ambdues parts– o pot acabar en no res, en un desacord total i absolut. Sempre, però, val la pena intentar-ho. Sempre val la pena donar una oportunitat al diàleg. Fins i tot quan qui seu a l’altra banda de la taula té un llarg historial de mentides, enganys i incompliments. Val la pena aprofitar una conjuntura política que obliga l’altre a acceptar un diàleg que no volia ni en pintura, i fer-ho sense haver renunciat en cap cas a l’objectiu final: la independència.