Parlar amb el teu botxí

Si no hi ha cap sorpresa de darrera hora, avui Pedro Sánchez serà investit president del govern espanyol amb l’abstenció d’una part de l’independentisme. La imatge, d’entrada, fa mal. Tots sabem prou qui és, què ha fet i què ha dit el líder del PSOE per no veure’ns atrapats per una indigestió permanent o per no tenir dubtes més que raonables sobre la seva paraula i el compliment d’un pacte que, des del minut 1, ha estat interpretat de forma divergent. El problema no és només la inconsistència de Pedro Sánchez o la semàntica de l’acord, sinó també la incapacitat de l’independentisme per definir una estratègia conjunta, un dèficit que arrosseguem des de l’endemà de l’1 d’octubre. La via escollida no només ha augmentat la fractura entre el bloc sobiranista, sinó que, molt probablement, desgastarà els seus actors principals, acusats de feblesa, renúncies i incoherències. Només cal resseguir l’hemeroteca per comprovar que els pactes han castigat, tot sovint, els seus promotors.

En tot cas, més enllà de la indigestió que poden provocar la investidura o els antecedents estèrils de qualsevol diàleg amb els governs espanyols de torn, és evident que cal dialogar. I és ben penós que el PSOE hagi arribat a aquesta conclusió per una necessitat d’aritmètica parlamentària. En tots els conflictes polítics (i no cal que citem noms), les dues parts, que en alguns casos han arribat a les mans, s’han assegut a negociar. Sense aquest condicionant no hi ha solució possible. Cal, doncs, obrir vies de diàleg, tant amb Europa com amb el govern espanyol; sobretot en un escenari tan crispat com l’actual. I serà responsabilitat de tothom, també de nosaltres, aprofitar-les per intentar resoldre un conflicte que corre el risc d’eternitzar-se. Parlar amb el teu botxí és, sempre, dolorós. I és ben possible que provoqui més d’una indigestió o que no ens condueixi, a curt termini, enlloc. Però, francament, aquí i en qualsevol racó del món, no hi ha altre camí que el del diàleg.