Tribuna
Decisió difícil i encertada
En el moment de publicar-se aquest article, Pedro Sánchez farà probablement vint-i-quatre hores que és president del govern espanyol gràcies als 167 vots del PSOE, UP, PNB, Más País, Compromís, Teruel Existe, Nueva Canàries i el BNG, enfront dels 165 vots de la dreta i l’extrema dreta (a l’Estat espanyol fa temps que no hi ha centredreta) i gràcies a l’abstenció d’ERC i d’EH Bildu. Per a ERC no ha estat una decisió fàcil. Ho hauria estat molt més apel·lar a la repressió, als presos polítics i els exiliats i a la manca de voluntat de Sánchez i del PSOE de reconèixer el dret a decidir –un dret fonamental– per instal·lar-se en la comoditat del no o de l’“això no fa amb nosaltres” o del “com pitjor, millor” i seguir fent una política de gestos i de resistència de dubtosos resultats pràctics més enllà de concitar flamarades de protesta.
ERC ha apostat per fer política conscient dels perills que té donar un vot de confiança (en aquest cas una abstenció) a un professional de l’ambigüitat com Sánchez, que, en tres anys, ha passat de “l’Espanya és una nació de nacions” i afirmar que Catalunya és una d’aquestes nacions (entrevista amb Jordi Évole, 30 d’octubre del 2016) a insistir que no permetria mai que la governabilitat d’Espanya depengués dels vots dels independentistes i afirmar que a Catalunya hi ha un “problema de convivència” (investidura de juliol), per passar després (la necessitat obliga) a acceptar que hi ha un conflicte de naturalesa política i admetre la creació d’una taula bilateral de diàleg i negociació per solucionar-ho (discurs d’investidura del gener).
He apuntat en més d’una ocasió en aquestes mateixes pàgines que el pas més difícil per començar a resoldre un conflicte polític és admetre l’existència d’aquest per part del més fort (en els conflictes de sobirania sempre l’Estat) i el reconeixement mutu dels actors implicats. Doncs bé, aquest pas sembla que, si més no verbalment i per necessitat, Sánchez ha començat a fer-lo. D’altra banda, que és el que hom reclama amb el “Sit and talk”. No és això el que ha aconseguit ERC amb la seva abstenció, fer seure el govern d’Espanya a la taula per parlar, negociar i, en el seu cas, acordar i sotmetre a consulta dels ciutadans de Catalunya el resultant de les converses. I això simplement és fer política.
Fer política, sí, però, refiar-se, no; d’ací la insistència de Gabriel Rufián en dir que “si no hi ha taula de diàleg, no hi ha legislatura”. I cal recordar-li-ho, a Sánchez, una vegada i les que calgui, perquè ara ell tampoc té marxa enrere, després de convertir-se en la “bèstia negra” de l’extrema dreta, que mai li perdonaran que hagi arribat a la presidència del govern amb una coalició d’esquerres i l’abstenció dels republicans i que intenti obrir un diàleg per solucionar el conflicte polític (com no li han perdonat a José Luis Rodríguez Zapatero que ho intentés en el cas d’Euskadi).
Cal visualitzar que hi ha voluntat de fer política a Madrid, a Barcelona i a Brussel·les. A Madrid, perquè la taula de governs i el diàleg obren una primera escletxa –potser encara insuficient i incerta– en el discurs fins ara sense fissures del govern espanyol sobre la unitat d’Espanya i el text sagrat en què han convertit una Constitució pensada per ser interpretada de forma “flexible” (Ernest Lluch). A Barcelona-Catalunya perquè cal demostrar que, fins i tot en circumstàncies adverses, sense les eines adients i amb un autogovern incomplet, hom és capaç de gestionar millor, de forma més eficaç, justa i solidària, els recursos disponibles. En suma, la superioritat republicana, no només moral sinó també de gestió, de la forma d’entendre la política sempre al servei dels ciutadans. I, finalment, a Brussel·les, perquè cal seguir posant en relleu les mancances democràtiques i les contradiccions d’un Estat que es reclama de dret, però que és capaç de convertir en delicte i penalitzar amb cent anys de presó allò que en altres democràcies més madures i consolidades es fa sense problemes. Un Estat on una Junta Electoral Central (JEC) s’arroga actuar com un tribunal i menystenir una sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) i inhabilitar un president de la Generalitat.
És cert que Sánchez ha apostat fort, ja que, després d’una investidura liderant un govern de coalició d’esquerres –el primer des de 1977– i amb el suport indirecte de l’abstenció d’ERC i EH Bildu, no té més marge de maniobra que tirar endavant amb els suports actuals, perquè no n’hi ha d’altres. I això cal aprofitar-ho per fer política tenint com a objectius prioritaris la llibertat dels presos, l’inici d’un diàleg amb voluntat d’arribar a acords i sense línies vermelles prèvies ni d’una banda ni de l’altra, i la realització de polítiques que ampliïn el consens entorn dels valors democràtics i republicans.
