Correu, que ja arriben

La festa de Reis dura poc en la vida del nen. La primera vegada no compta, perquè no hi entén res; el treuen de casa un vespre rúfol, l’obliguen a dur un fanalet i l’immergeixen en una gernació cridanera. Després entén que aquell acte de benvinguda a uns personatges sorgits del barroc més xorigueresc és l’obligat preludi a l’estesa de regals de l’endemà. Això dura dos, tres, màxim cinc anys, abans que un company o un parent malèvol li’n descobreixi el secret. Llavors comença a veure que els adults són gent de qui convé desconfiar. Però, abans no arriba aquest moment, ¿no podríem estalviar-los la presència dels polítics locals al final de la desfilada màgica? Segur que els nens no capten encara el relat que els edils aspiren a divulgar, però els pares sí i no convé abusar de la seva paciència, ja prou posada a prova al cap de més de dues setmanes de festivitats. La primera batllessa de Catalunya ha aprofitat la vetllada per dir que Barcelona està “traient cotxes” per ser “més verda” i que vol ser una “ciutat acollidora, on tothom hi pugui trobar casa seva”. El que faci o no faci l’Ajuntament del cap i casal en aquesta mena de qüestions és cosa que depèn de la voluntat política i de la correlació de forces, i no té res a veure amb uns “savis d’Orient” que quan “veieren el nen amb Maria, la seva mare, es prostraren a terra i el van adorar” ni amb els costums amb què evoquem aquell esdeveniment. Tenen tot l’any per inculcar consignes en els ciutadans que, resignadament, els mantenen; no és demanar gaire que se n’abstinguin mentre dura la il·lusió infantil.