Opinió

Tribuna

El discurs del poder

“En la fase d’assalt al poder, el discurs dels aspirants sembla no tenir referents... El paradigma ha estat el contrast dels discursos de Pedro Sánchez en els dos debats d’investidura

El recent debat d’investidura de Pedro Sánchez i, en general, tot el procés polític per a la formació de govern al Regne d’Espanya, ens han regalat un màster gratis sobre política i discurs. Han estat dies i mesos de classes intensives sobre els mecanismes del poder de l’Estat per aconseguir una operació clau: incloure i excloure, decidir qui mana i qui no mana al nucli del poder d’estat.

Des del punt de vista del discurs, la magna operació de relleu al Regne d’Espanya ofereix als interessats un ingent material d’observació i de reflexió sobre com funcionen avui les democràcies governamentals i judicialitzades. En vam tenir una primera i eloqüent mostra durant l’anterior govern de Rajoy. Goso aprofitar el final d’aquest apassionant cicle per esbossar aquí algunes consideracions personals d’urgència entorn del discurs del poder.

A la vista del que hem vist a Madrid, que es pot qualificar com a “guerra civil legal” (Agamben), ¿encara algú pot parlar de dissolució de l’Estat-nació? Hi ha alguna batalla política més determinant per al futur del Regne que el control del Leviatan? Coneixem els arguments: que si la globalització, que si la laminació de competències per la Unió Europea, que si el deep state, etc. Però, per què tanta histèria de la triple dreta per impedir el relleu a La Moncloa? La dreta espanyola i espanyolista sap bé què significa manar i dominar. I ho té clar: al Regne d’Espanya, com al Regne Unit, a Rússia o a Turquia, l’Estat nacional no fa rebaixes.

L’evidència d’aquest crucial episodi de la història d’Espanya aconsella de distingir dues tipologies de discurs en relació al poder d’estat. Un és el discurs propi del procés que podríem anomenar “d’assalt” al poder, que en democràcia culmina amb la investidura. L’altre és el que s’adopta després de la investidura, és a dir, el que genera la rutina de l’Estat a través dels seus diversos aparells.

En la fase d’assalt al poder, el discurs dels aspirants sembla no tenir referents. La cursa o competició requereix discurs, propostes, promeses. Però, com que de moment no disposa de poder, l’aspirant no pot comprometre’s a mantenir la paraula. El paradigma ha estat el contrast dels discursos de Pedro Sánchez en els dos debats d’investidura (juliol 2019 i gener 2020): l’aspirant a cap de govern passava de titllar el Procés català de “problema de convivència entre catalans” a marcar-lo com a “conflicte polític”. O de proposar com a solució el “diàleg entre els catalans” al “diàleg entre governs”. Què havia canviat? Només una variable: la possibilitat de ser investit gràcies a l’acord amb ERC. Igualment podríem aplicar-ho a les relacions de Sánchez amb Iglesias o amb Cs i PP. Poder ser investit o no determina l’ús del discurs. I també es poden interpretar així les manifestacions extemporànies, ofensives, injurioses, dels representants de la triple dreta al Congrés: veient perdut el poder d’estat, tot i els paranys orquestrats per avortar un govern PSOE-UP, els nous líders de les dretes espanyoles renunciaven a plantejar alternatives i es dedicaven a activitats extradiscursives, com l’insult directe, aplaudiments, crits, amenaces, etc.

Consumada la investidura, el discurs d’estat s’expressa a través de l’exercici del monopoli de la violència. Que té múltiples manifestacions: la més comuna és la del butlletí diari, el BOE. Però, a més, les democràcies governamentals com l’espanyola tenen a disposició l’excepció, és a dir, l’estat d’excepció, com a forma de govern. El govern de Rajoy ho aplicà –amb el 155 a Catalunya, la judicialització de la dissidència i la presó dels líders independentistes– i el PSOE, llavors a l’oposició, ho acatà sense cap discurs en contra. L’estat d’excepció no necessita discurs, necessita poder, s’activa i prou.

Òbviament, una cosa és tenir discurs i una altra, tenir poder. El Procés català va fer palesa la paradoxa. El moviment independentista semblava disposar d’un discurs madur després d’anys de vacil·lacions i després de la contundència de mobilitzacions com les de l’1-O i el 3-O del 2017. I va arribar el 27 d’octubre, i la declaració d’independència al Parlament no disposava de cap BOE on publicar-se. La declaració fou també un discurs sense referent, sense poder i, a més, sense voluntat d’“assalt” al poder.

Ara, que s’ha tancat l’episodi de l’assalt a La Moncloa per una coalició “amiga”, haurem d’estar amatents per com el nou govern aprofita el poder d’estat per fer reconèixer, com reclamà la diputada Mertxe Aiporua, el dret a l’autodeterminació de “las viejas naciones del Estado sin estado”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.