El rellotge de Nadal

No hi ha tecnologia ni precisió suïssa o japonesa que marquin amb tanta exactitud el temps com el Nadal. Quan l’alegria es converteix en un rastre de bavalles nostàlgiques per la pèrdua del que és irrecuperable. Potser certa noció de la innocència d’abans que ens convertíssim en assassins de moments. No és gens estrany que sigui molta la gent que es deprimeix quan venen aquestes festes. Sospito, però, que aquest estat depressiu es generalitza, de manera conscient o inconscient, a mesura que passen els anys. Per exemple, dues dones discuteixen sobre quant temps fa que va morir tal o qual persona. I una d’elles diu: “Recordo que per Nadal de fa quatre anys ja no hi era.” En un parell de frases s’hi poden trobar les paraules temps, mort i Nadal. I quina persona adulta no ha escoltat mai o ha dit “Estic ben tip d’aquest Nadal” o “Tinc moltes ganes que s’acabin aquestes festes”? Però l’any vinent tornarem a entaular-nos, a comprar loteria, a fer regals, a emprenyar-nos, a jurar que el proper any aniré a un país on no el celebren i a intentar ser amables. Em sembla molt bé que la humanitat dediqui un dia a prendre consciència del pes dels anys intentant treure el millor de si mateixa. Al revés seria com aquella pel·lícula que mostra com el govern dels EUA estableix una nit sense llei en la qual tot és permès, fins i tot matar. El Nadal ens fa adonar del que hem perdut i gaudim de les grans expectatives dels més petits i petites, des de la consciència que també les havíem tingut i de saber que mai es compleixen. Només la sagrada innocència dels més petis o petites gaudeix plenament de la festa. La resta recordem que l’home bo existeix, sabent que l’esperança és un miratge i que tenim una data com a eina per mesurar el nostre temps fins al darrer Nadal. Més o menys tothom sap que el que anomenem Nadal va ser una de les tantes usurpacions que va fer l’Església convertint les festes dels equinoccis en adoracions a ídols falsos. A tapar amb mentides el que és evident. Molt nen Jesús i molt Sant Joan, però, com va dir Galileu, “Eppur si muove”, i la saviesa popular, “Qui dia passa, any empeny”. I aquesta barreja de ciència i pensament antropològic amb llegendes i mentides converteix aquestes festes en un rellotge molt precís, tant per als qui et desitgen bon Nadal com per als que no paren de repetir “Puto Nadal”. M’agradaria rebre i proporcionar bons auguris per a aquest any, però em fa la impressió que pinten bastos.