opinió
La lliçó del volcà
La societat industrial que hem venerat –jo diria idolatrat– ha acabat provocant un desequilibri en la balança tèrmica i una contracció de la biosfera. El canvi climàtic sembla ja una realitat irreversible
El col·lapse que continua provocant el núvol de cendres del volcà Eyjafjalla (jo en diria Eyja, per fer-ho més fàcil) ens desperta del somni tecnològic de la globalització. Hem construït una societat basada en la uniformització i el centralisme, tant en el model energètic com en el sistema de transports. Hem acceptat un turisme de masses i l'avió com a eina al servei d'un temps i d'un espai territorial que devorem de manera compulsiva. No hi ha límits per a aquest desenvolupament que ens porta a una crisi ecològica, cultural i social de dimensions imprevisibles. Un desenvolupament que ha acabat dirigit per uns monopolis econòmics radicals, que coarten la nostra llibertat individual, com ja havia profetitzat el meu mestre Ivan Illich. I aquesta forma d'organitzar la societat moderna ens fa més dèbils i indefensos davant les manifestacions de la naturalesa.
Les conseqüències de l'erupció freomagmàtica del volcà islandès no serien tan extraordinàries –no ho són per als habitants que viuen de la seva fertilitat– si no haguéssim superat tants llindars per servir aquesta cultura de la rapidesa.
Recordem que un núvol anterior, més perillós, va amenaçar Europa del 26 d'abril al 4 de maig de 1986 provinent de l'explosió del nucli d'un dels reactors de la central soviètica de Txernòbil. El iode 131 i el cesi 137 radioactius es van escampar per llacs i prats, i fins va arribar a la Mediterrània i Catalunya. Per quina raó, però, en aquella ocasió no es va actuar amb la mateixa eficaç prevenció que s'ha fet amb el núvol de cendres volcàniques? Perquè no es va declarar, per principi de precaució, la prohibició de menjar productes agrícoles frescos durant aquella setmana?
Les reaccions de la naturalesa són visibles i no permeten als humans amagar-les. Els productes artificials que ha generat el progrés científic, en canvi, com és el cas dels isòtops radioactius que s'acumulen a l'organisme i que no es veuen ni es flairen, poden ser ocultats pels poders polítics.
La nostra relació amb la naturalesa ha estat en el darrer segle antropocèntrica amb desmesura, en lloc d'escoltar les seves veus i respectar les seves lleis. «La naturalesa és abundant en idees que mai no han passat per la nostra experiència», deia Leonardo da Vinci. I Pascal hi afegí: «Abans es cansarà la nostra imaginació de crear que la naturalesa de donar.» Però la societat industrial que hem venerat –jo diria idolatrat– ha acabat provocant un desequilibri en la balança tèrmica i una contracció de la biosfera. El canvi climàtic sembla ja una realitat irreversible.
La vulcanologia és una ciència del segle XXI, perquè els veritables vulcanòlegs es basen en la transversalitat i la complexitat del coneixement que aporten les ciències de la Terra. En els darrers vint anys he conegut els més destacats organitzant les Jornades Internacionals de Vulcanologia de la Garrotxa. En el seu llegat, especialment dels malaurats Maurice i Katia Krafft i Haroun Tazieff, hi he trobat un testimoniatge ecologista. I és que la mirada contemporània sobre els volcans ha de ser inevitablement holística. De l'aigua originària generada per l'activitat volcànica, van sorgir-ne els oceans; d'aquests, la biodiversitat i, per evolució, els humans. Però el progrés industrial i tecnològic ens ha imposat una cultura dels volcans basada en el catastrofisme i una visió de la naturalesa diabòlica i injusta. Els efectes de l'erupció de l'Eyja ens conviden a viure d'una altra manera, humilment, recuperant el sentit autèntic de la nostra fugaç existència creada encara no fa un segon (en temps geològic) i que no sabem si sobreviurà una dècima de segon més. Tots vivim sota un immens volcà, una litosfera magmàtica en constant moviment que el dia menys esperat podria entrar en erupció i ridiculitzar tota la nostra prepotent acció civilitzadora.