Medul·la òssia

A la primavera, a la Xina, vaig pujar i baixar satisfactòriament els graons de la Gran Muralla posats al servei dels turistes. Mentiria si digués que l’ascensió no em va cansar, però no ho va fer exageradament. D’altres van quedar més destrossats. En cinc minuts vaig quedar refet. També pensant: i quina necessitat hi ha de fer l’ascensió? El panorama és molt igual des de baix que des de dalt. El turisme, i la humanitat en general, se sent atret per les elevacions, per les escales. Muntanya que veiem, muntanya que volem escalar. Piràmide que graonada se’ns presenta, piràmide que volem culminar. Els espeleòlegs haurien de tenir la consideració d’escollits entre els que porten la contrària.

M’hauria d’haver sorprès que dos dies després d’haver pujat el tram de la Muralla se’m fes una muntanya cobrir un trajecte a peu pla d’uns tres-cents metres. Em vaig sentir incòmode, esbufegant, només volia arribar al punt on ens esperaven els autobusos. La meva germana Marta viu a Palma. També a la primavera la vaig anar a veure. Em recorda: “Et costava afegir-te a les meves expedicions a peu.” És una gran caminadora. Cada vespre, sense fallar mai, emprèn una excursió llarguíssima que la pot portar més enllà dels límits de la ciutat. Me n’anunciava el trajecte, i ja em marejava. La seguia per no disgustar-la. Em cansava? Més aviat m’obsessionava i aterria la possibilitat de no poder seguir. El dia de final d’octubre que em van ingressar a l’hospital afectat d’una anèmia aguda, no vaig dir la veritat a la doctora que m’ha acabat tractant. No feia només deu dies que em sentia cansat. Els símptomes, ara ho he pensat, es remuntaven a la primavera, a la Xina, a Palma... A Pamplona. Com he fet altres vegades, vaig acompanyar uns familiars a cobrir uns trams del Camí de Santiago. Em limito a acompanyar-los amb cotxe al punt on m’indiquen. Queda entès que jo no peregrino. No per cansament ni per res del que porto dit fins ara sinó perquè soc refractari als esforços i sacrificis físics. Aquest cop vam establir la base fixa en un hotel de Pamplona. No en vaig sortir en els dos dies. Davant un plànol de la ciutat, tots els atractius em semblaven lluny, i això que els atractius estan concentrats gairebé en un mateix lloc i l’hotel hi era a prop. Em cansava només de pensar accedir-hi. Em quedava a llegir els diaris al vestíbul. Quan arribaven els caminaires, m’avergonyia.

Fan unes proves a la Marta per si em pot aportar la medul·la òssia que em falta. La Marta és filòloga catalana del sector sever. Dintre del drama, està contenta. De ser decisiva per al germà i de poder dir per Palma i pertot “medul·la òssia”, amb la geminada i les esses ben marcades i els accents a lloc, i no “mèdula ósea” com diu tothom.