Privilegis a TV3?

Tenim un sistema audiovisual prou madur per poder diferenciar el rol que puguin fer periodistes i opinadors. Una columna com aquesta tothom la considera “opinió” i l’autor fa un article que el lector no confondria amb la línia editorial del mitjà que la publica ni tampoc amb els articles d’informació. Aquests poden ser escrits amb més o menys biaix i la mateixa selecció dels temes pot indicar un biaix ideològic del mitjà, però el tipus de tractament i l’enfocament és molt diferent de la columna d’opinió.

El mateix succeeix a la televisió, on el format “entrevista” tothom el sap diferenciar de l’apartat informatiu, igual que el format de tertúlia, on el televident pot considerar que l’opinió que expressa cada tertulià és precisament “opinió”, no necessàriament informació periodística basada en el criteri de contrastar les diverses fonts. El problema sorgeix quan en un mitjà, i especialment un mitjà públic, es confonen els formats. Fins fa molt poc una periodista, na Pilar Rahola, tenia gairebé cada dia en prime time una tribuna a la televisió pública catalana per dir la seva opinió sobre qualsevol tema que ella volgués sense contrastar-la, ni sense que en l’expressió d’aquesta opinió hi hagués la possibilitat de rèplica ni de cap altre periodista, ni el contrast amb l’opinió de cap altre tertulià. En un format que s’assembla més a l’editorial del mitjà que a qualsevol format d’opinió periodística, aquesta política, opinadora i periodista ens alliçona des de la televisió pública, gairebé cada dia.

Potser ara ho fa amb menys freqüència, però el tipus de format continua i la periodista continua fent opinió sense que cap altre professional del periodisme, cap altre tertulià o cap altre opinador li pugui fer cap rèplica. El problema no són les opinions d’aquesta periodista, ni si coincideixo amb ella o no, ja que a vegades sí i a vegades no. El problema és el format. En els mateixos programes on ella col·labora hi ha altres periodistes i opinadors que intervenen dins d’un format de tertúlia on hi ha aquest contrast d’opinions.

L’espai de la televisió pública catalana és una tribuna privilegiada, un espai que paguem entre tots i que té un sentit de servei públic. Jo no vull una televisió neutral, asèptica i que no s’impliqui en els reptes de país. Això comporta que tinguin professionals compromesos, un model de televisió que defensi el català i que doni comptes al Parlament, que tingui veus plurals i que hi hagi fins i tot opinions que ens facin anar més enllà del pensament convencional. Però és evident que hi ha un sentit utilitari, més enllà fins i tot de partidismes: que Rahola sigui l’única periodista que pot fer opinió sense contrastar, i sense ser replicada en una tertúlia per altres opinadors, és un privilegi difícil de justificar. Independentment de les tendències ideològiques de Pilar Rahola, amb qui a vegades puc coincidir i d’altres no. I la televisió pública no hi és per mantenir els privilegis de ningú.