LA GALERIA
Criminalització
Ahir feia un any d’aquella espiral injustificada de detencions a les comarques gironines per part de la Policía Nacional, que va acabar amb vint-i-una persones arrestades, entre altres els alcaldes de Verges i Celrà, de la CUP. Una actuació totalment desmesurada, amb els afectats abordats per agents encaputxats, a primeríssima hora del matí, quan sortien de casa per anar a treballar. Hores i hores a comissaria sense saber el motiu i, a fora, nul·la informació de qui havia estat detingut. Més tard es va saber que eren investigats pel tall a les vies del TAV que es va produir l’1 d’octubre del 2018, en el marc de la commemoració d’un any de l’1-O. Al final del dia tots els detinguts van quedar lliures i a l’expectativa del que podia passar a partir de llavors. I avui, un any després d’aquella macrooperació policial –que recordem que no responia a cap ordre judicial–, hi ha disset persones encausades, pendents de judici i que s’enfronten a penes de presó. Algunes d’elles continuen defensant que aquell dia ni tan sols eren a l’estació de Girona. Bastant surrealista tot plegat.
Aquest va ser un dels enèsims intents per intentar criminalitzar la mobilització ciutadana a favor de la independència i l’autodeterminació. I aquests intents no han desaparegut, continuen encara a hores d’ara. Aquesta setmana mateix, diverses persones han estat citades a la comandància de la Guàrdia Civil pels actes de protesta convocats pel Tsunami Democràtic a la Jonquera i a Salt després de la sentència del procés. I més que citacions que hi haurà! Però malgrat la constant repressió policial i judicial, malgrat aquests reiterats intents d’atemorir la població perquè no participi activament en les mobilitzacions independentistes, la maquinària estatal no pot aturar el moviment a peu de carrer. Ja fa molt de temps que s’ha perdut la por i que segons quines actuacions no impressionen. També és cert que, darrerament, la protesta ciutadana viu en una certa letargia, després d’uns dies postsentència de gran intensitat. Però també és indiscutible que la gent ha demostrat que sempre hi és i que hi tornarà a ser quan se li torni a demanar. Vivim una mena de compàs d’espera, en què s’està a l’expectativa de cap a on anirem –o cap a on ens dirigiran–. Però el moviment ciutadà no és mort. Que ningú es fregui les mans.