Barba blanca

La mort de Martín Rodríguez, el 3 de gener passat, va ser una mala manera de començar l’any. El bateria històric de Sangtraït i, en els últims deu anys, de Los Guardians del Pont (LGP) –però també dels pioners Rockson i els més recents Barbablanca, un nom evidentment inspirat per la poblada i emblemàtica barba d’en Martín– era un músic de tan llarga trajectòria com escassa egolatria: un proletari de la música que havia tingut també altres oficis –pastisser, camioner–, excepte segurament en els temps en què Sangtraït va tocar el cel a principis dels anys noranta i el grup li reclamava dedicació exclusiva. Ja en aquell moment, Martín Rodríguez (Cumbres Mayores, Huelva, 1955) no era cap jovenet i portava uns quants anys en les trinxeres del rock: aquest empordanès adoptiu havia començat a tocar amb grups com ara Tarkiana i Mefisto, fins que Rockson es va convertir en el seu primer projecte amb una certa repercussió, compartit entre altres amb Joan Cardoner (veu), company de fatigues fins al final ja anunciat de LGP; el guitarrista Frank Vila i el baixista Cuco Lisicic, més tard amb Sopa de Cabra. Rockson va deixar com a llegat un maxisingle de vinil amb quatre cançons, Herederos del rock, que l’any 1984 es va convertir en una de les primeres referències de Picap, discogràfica que després va publicar tota l’obra de Sangtraït, des de l’inicial Els Senyors de les Pedres (1988). Aquest disc es pot considerar una de les pedres fundacionals del rock català que, a cavall entre els anys vuitanta i noranta, es va convertir en tot un fenomen social i musical. No sé què va passar pel cap d’en Martín quan va tocar el 14 de juny de 1991 al Palau Sant Jordi, en aquell històric concert que es va convertir en el gran punt d’inflexió d’una escena musical que, si va tenir una virtut inqüestionable, va ser donar veu i protagonisme a gent normal com Martín Rodríguez, que vivien a Figueres o la Jonquera, molt lluny de les vanitats metropolitanes, i escoltaven i tocaven la música que els donava la real gana, sense tenir gens en compte les tendències del negoci musical. Diuen que el bateria era un gran fan de Dio, i amb el seu cantant, Ronnie James Dio, ha compartit la mala sort de morir jove, però com ell també ha pogut viure intensament El circ del rock and roll, com es titulava un dels temes de l’únic disc de Barbablanca. Gràcies, Martín.