Keep calm
Ja sabem on són les dones
Costarà molt omplir el buit que ha deixat en aquestes pàgines l’escriptora Isabel-Clara Simó. Però estic segura d’una cosa: a ella li hauria agradat que qui li agafés el relleu fos una veu femenina; sempre havia reclamat més altaveus per a les dones i ella predicava amb l’exemple aprofitant tribunes i micròfons per donar la seva opinió i fer-ho des de conviccions feministes.
Hi pensava ahir, en la Simó, llegint l’extens informe que ha elaborat el col·lectiu #OnSónLesDones sobre la presència de dones als espais d’opinió als mitjans de comunicació catalans. Un informe que dona dades precises sobre el nombre de dones a les tertúlies televisives i radiofòniques i als espais d’opinió dels diaris impresos i digitals. Unes xifres que no fan quedar bé a ningú: ni els mitjans que discriminen la meitat de la població, ni una societat que assumeix passivament que els punts de vista que es difonguin sobre el que passa al món siguin gairebé sempre masculins. La mitjana de l’últim trimestre de 2019 revela que només el 29% dels articles i intervencions dels mitjans van ser encarregats a dones.
Els únics que en surten ben parats són els mitjans de comunicació públics: les tertúlies de TV3, Catalunya Ràdio i La 1 tenen l’índex més alt de col·laboradores, amb un 41% de dones. Ja sabem on són les dones, doncs: als mitjans públics. Si Xavier Graset, Quim Barnola, Elena García-Melero i Roger Escapa troben opinadores i analistes, vol dir que existeixen i que no hi ha excuses, és només qüestió de voluntat.
Des del mateix col·lectiu On Són les Dones es pregunten per què no s’empeny els mitjans privats –especialment si reben subvencions públiques– a complir la llei d’igualtat efectiva de dones i homes. “Les dones som més llestes; ens hem hagut d’espavilar, com fan tots els oprimits”, deia Isabel-Clara Simó. Doncs caldrà que ens espavilem més encara per reclamar la part del pastís mediàtic que ens toca.