Un Estat que trontolla

Acaba d’engegar motors el primer govern de coalició a Espanya des de la Transició, en un ambient volàtil i gairebé prebèl·lic. Serà un govern feble, liderat per un PSOE on els sectors vençuts per Pedro Sánchez coven la seva venjança de forma sorda però plena de rancúnia. El soci és un moviment que ha d’aprendre a marxes forçades a parlar i actuar com a govern i ha de fer-ho vigilant en tot moment la seva esquena, perquè la missió primordial de Pedro Sánchez és evitar-li cap mena de protagonisme.

Davant seu tindran una oposició despietada que ha fet els deures durant els anys en què ha controlat l’Estat: ha colonitzat les altes instàncies del poder judicial amb jutges afins –quan no directament amb exmembres del partit– i les han dotat del marc normatiu necessari per esdevenir el màxim poder de l’Estat, per sobre del legislatiu i de l’executiu. Han creat una bèstia que els obeeix i que faran servir a discreció per torpedinar l’acció de govern del PSOE-Podem. Serà una guerra oberta on l’única perdedora serà la democràcia, ja feble en origen.

Mentrestant, l’independentisme català –que tot i les divisions i conflictes interns manté intacte l’objectiu final– haurà de navegar per aquestes aigües pestilents i intentar treure’n profit. Els revessos judicials que l’Estat continuarà rebent a escala europea seran un element important a l’hora de construir una nova oportunitat per assolir la independència. El diàleg amb l’Estat –fins i tot el seu possible fracàs per la intransigència del govern espanyol– serà un altre element que consolidarà l’aposta pacífica i democràtica de Catalunya.

El bon govern a nivell nacional, amb una acció decidida i continuada per resoldre els problemes de la gent, també hi tindrà un paper si volem que la independència sigui també apreciada com una alternativa viable a un Estat que trontolla. Per això és tan important aprovar els pressupostos del 2020.