Mirades

Va passar com en el seu somni. Com si fos una premonició. El seu home agafava un avió. Durant les explicacions de les hostesses sobre el protocol de seguretat, que ningú escolta, ell es va fixar en la més morena de les tres. Li va semblar que ella també l'havia mirat de reüll dues o tres vegades. La va cridar per demanar-li una beguda i hi va establir conversa. Ell no era dels que marejaven la perdiu amb les dones. Era directe, elegant, però directe. Jugava sempre al tot o res. I li va sortir cara. Tant punt va poder descordar-se el cinturó, va enfilar cap al lavabo. Trenta segons més tard, l'hostessa, que es delia pels executius quarantins fibrosos i poc embafadors, ja li palpava els músculs i li feia una master class de funambulisme sexual en un espai d'un metre quadrat. El frenesí del moment va superar la seva capacitat de resistència i el cor li va dir prou. L'hostessa va sortir plorant histèrica del lavabo, i ell va sortir fred i amb els peus per davant de l'avió.

Passats tres dies del funeral del seu home, ella va acabar sota un cotxe d'alta cilindrada a les mans d'un conductor novell, A.F., segons un diari local. Les exèquies es van fer en una petita capella de la catedral. A l'altra punta, a la nau central, dos desconeguts seguien la cerimònia. L'un, A.F., no podia parar de plorar. «Va ser ella que anava badant, no hi vaig poder fer res», repetia mecànicament tal com havia fet en la seva declaració a la policia, i era cert. Legalment va quedar exculpat, però se sentia culpable. Al seu costat, l'hostessa també estava destrossada. La seva aventura sexual havia acabat de la manera més tràgica possible. Tots dos van encreuar les mirades i van veure reflectit en els ulls de l'altre el propi dolor. Inconscientment es van agafar de la mà, amb una tendresa que els mantindria units la resta de les seves vides. Just quan el capellà deia: «Descansi en pau.»