El declivi liberal

Els escenaris canvien ara a una velocitat vertiginosa. Els esdeveniments a casa nostra ens preocupen perquè ens afecten molt directament, però una mirada àmplia al món que ens envolta ens fa veure que tots els països passen per situacions impensables fa només deu anys.

La llarga etapa de la Guerra Freda dividia el món entre les democràcies liberals i els règims autoritaris comunistes amb les variants de la Unió Soviètica i la Xina. Per raons geogràfiques, ideològiques o econòmiques, els dos models arrengleraven la resta dels estats del planeta. Washington, Moscou i Pequín eren els referents que subministraven recursos, idees i estratègies. La desfeta incruenta de l’URSS i la desintegració de l’imperi soviètic van promoure teories que el món no tenia més remei que seguir les vies del liberalisme democràtic basat en el lliure comerç, la desaparició de les fronteres i una governança sense control i sense contrapesos. Els autors Ivan Krastev i Stephen Holmes dibuixen un panorama inquietant i pertorbador. En el llibre The Light that failed: A Reckoning analitzen com en una generació des de la caiguda del mur de Berlín el 1989 les democràcies liberals han començat un suau declivi que ha portat Occident a perdre la iniciativa o, si més no, a ser el referent indispensable per a la llibertat, la pau i el progrés.

El primer fenomen el trobem a Europa, on la fascinació dels països de l’est que s’havien aixoplugat durant cinquanta anys sota el protectorat de Moscou es passaren voluntàriament a l’estil de vida i a les democràcies parlamentàries imitant el que tants anys havien sospirat des de l’oposició a la dictadura comunista. Curiosament, aquella ànsia imitadora de les democràcies liberals s’ha anat transformat en una visió il·liberal, tancada, lluny dels paràmetres de París, Berlín i Moscou, apartant-se dels paràmetres establerts per la UE

Els governs d’Hongria, Polònia, Eslovàquia no volen saber res del que vingui del liberalisme occidental, majoritari al Parlament Europeu i a les institucions de Brussel·les. El que volem, diuen els Viktor Orbán d’Hongria i els Kaczynski de Polònia, és no deixar-nos devorar per les modes i els corrents polítics occidentals i continuar sent nosaltres mateixos. Han conegut les invasions de Rússia i d’Alemanya i no se’n refien. La situació a Europa central és d’una gran complexitat. El liberalisme que en temps de Vaclav Havel havien importat de les societats democràtiques occidentals és percebut avui com un abandó del pluralisme substituint-lo per l’hegemonia.

Dels quatre actors principals que es reparteixen la influència i els interessos del món, la Unió Europea és la que més acusa el corrent il·liberal que s’ha establert als Estats Units i a la Gran Bretanya i que també impera a Rússia i a la Xina, amb tots els matisos i diferències culturals i històriques de cada una de les grans potències. Una de les aportacions del llibre de Krastev i Holmes és que la victòria de Donald Trump el 2016 respon a la insistència que els Estats Units han estat els grans perdedors al ser imitats per la resta del món, en qüestions tecnològiques, empresarials i financeres. Quan Donald Trump diu que “primer és Amèrica” indica que per ell i els seus partidaris nord-americans, els imitadors són una amenaça perquè aspiren a reemplaçar el model que imiten. Aquest replegament nord-americà dels fòrums internacionals sobre el canvi climàtic, els tribunals penals internacionals, l’intent de canviar les regles del comerç internacionals, la gradual desvinculació dels compromisos de la seguretat atlàntica... explica les pors a perdre una hegemonia que se’ls escapa de les mans.

Les tesis endogàmiques s’alimenten de dos factors que han condicionat la política de Trump en aquest mandat: la immigració i la presència de la Xina com un actor principal en l’esfera internacional. Als immigrants se’ls fa fora o es construeix milers de quilòmetres de murs per barrar-los el pas. Respecte als xinesos no hi ha més remei que competir contra ells. Aquesta batalla no es planteja avui des del camp de la llibertat sinó des de governs eficients que en el cas de la Xina estan controlats per un Partit Comunista de 80 milions d’afiliats i respecte a Rússia, per una casta d’alts jerarques de l’economia i les empreses energètiques que serveixen Putin perquè els mantingui els privilegis.

La diferència amb Estats Units i Europa és que en les democràcies liberals occidentals, malgrat el declivi, encara hi ha maneres i contrapesos per evitar el que alguns anomenen “autoritarisme democràtic” o qui pensa que això de la separació de poders podria ser prescindible totalment o parcialment. L’inici del procés de l’impeachment contra Trump difícilment prosperarà, però sí que és una prova que els mecanismes de control actuen quan ho han de fer. Europa només pot resistir les envestides de fora si manté els criteris fundacionals de llibertat, seguretat jurídica, l’estat del benestar i el pluralisme que permeti a cada poble ser el que és i ha estat sempre.