Perspectiva per al 2020

De manera similar al fet que ni el millor metge pot preveure ni prevenir amb la seva actuació la irrupció d’una epidèmia, tampoc un economista pot anticipar una crisi i així evitar-la. Una cura d’humilitat per a una anàlisi social, desprestigiada per prestidigitadors que amb arguments ad hoc, des de la seva bola de cristall particular, espanten encara més la gent des de la ciència lúgubre. Amb totes aquestes cauteles voldria comentar la perspectiva econòmica de l’any encetat. Aquest curs el comencem a casa nostra amb una derivada parcial positiva, val a dir-ho, després d’un gran patir per la por que el punt mort de la situació política enfonsés les bases de la nostra economia. Això afortunadament no ha passat, tot i que no disposem d’un contrafactual per avaluar la situació des d’un escenari alternatiu (allò que haguera passat si no hagués succeït el que hem viscut).

Ara tenim una finestra de diàleg polític i la nostra activitat econòmica s’ha mostrat resilient enfront de l’esforç d’alguns per debilitar-la. El sentiment econòmic de la societat catalana ha suportat prou malastrugances polítiques (les darreres amb la batalla Madrid/Barcelona), per, des de l’erosió de d’aquell sentiment, debilitar el tour de force independentista. Malgrat les amenaces de desastres siderals, conjugades també per altaveus locals servils, l’economia catalana està sortint prou bé de l’atzucac. Avui sembla que ja tenim pressupostos del govern català encaminats i una taula de diàleg oberta. Des de la situació recentment viscuda, la tendència no pot sinó ser positiva.

El problema el té ara l’economia espanyola; almenys en la seva deriva, si bé la base de partida continua essent millor que la de la mitjana europea. La política espanyola és avui més fràgil i, per als mercats, té una clara perspectiva econòmica negativa. I no per mor de les incerteses dels acords amb els sobiranistes catalans i bascos, tal com clamen els nacionalistes espanyols de la dreta, sinó per l’entrada al govern de l’esquerra de veritat. Uns polítics que necessitaran mostrar a l’electorat el compliment si més no d’alguna de les seves promeses. No totes, certament, vista la capacitat que manté l’establishment empresarial de domesticar l’esquerra socialista quan aquesta ha manat.

Com a conseqüència, és probable que els nous governants apugin els impostos sobre la renda (oblidant que els rics de veritat no paguen impostos personals); que s’augmenti substancialment el salari mínim (aquesta és una mesura sense transcendència de primera fase sobre els comptes públics, un fet que la fa més golosa, ja que trasllada els seus efectes a les empreses, i als aturats!); que s’evitin totes les limitacions dels objectius europeus de dèficit. Les primeres mesures seran connectar els ingressos generals per a tapar els forats que deixen les cotitzacions sobre les pensions actuals) i una política de despesa a l’alça per a satisfer expectatives socials que incrementaran el deute. Tot això en espera que s’ajusti la normativa europea per a no torpedinar l’estabilitat política a la zona euro. És probable, a més, que es mantingui pel temps que duri la legislatura, la batalla interna en el govern entorn del control de lloguers per a una nova política de habitatge. Aquesta pressió, amb esquitxos també sobre la política pública catalana, Espanya l’haurà d’encaixar en una situació de dèficit primari estructural (ni en les millors taxes de creixement del PIB s’ha aconseguit reduir l’endeutament), una normalització de les importacions, a l’alça per sobre de les exportacions (passat el miratge tan prodigiós com inesperat del procés contrari) i una inestabilitat política amb la qual la dreta intentarà tombar de totes les maneres possibles l’anomenat govern de progrés. Això pot suposar en l’economia catalana un refredament, aquest cop per contagi de qui, fins ara, exhibia més salut.

Sembla, però, que, en general, l’economia ha après a funcionar independentment dels problemes polítics. Certament, és així en el cas de l’independentisme català. Aquest any haurem de comprovar si ho pot fer respecte d’una Espanya governada “pels comunistes”, amb una dreta desbocada que ha perdut el nord de la governabilitat pels solcs democràtics occidentals.

Són falsos elements, en tot cas i al meu entendre, per judicar l’economia: posar una èmfasi excessiva amb les exportacions (en el món global no és tan rellevant el que exportes en origen com el que produeixes en destí); parlar de la indústria com un tot, quan avui importacions i exportacions industrials estan concentrades als automòbils (mala peça al teler si parlem seriosament de sostenibilitat ambiental) en lloc de debatre altres àmbits nous; aprofundir en l’argument que ja fan servir alguns: que, atès el cost del deute, s’ha d’obrir la via de la monetització del deute, o, fins i tot, de donar xecs (diner d’helicòpter se’n diu indiscriminadament a les llars o per –com a excusa– complimentar tasques mediambientals). Finalment, serà un fals parany actuar com si els tipus d’interès reals negatius amb valors a llarg termini normalitzats a quanties inferiors als de curt termini haguessin vingut per a quedar-s’hi. En tot cas, si al refredat nostre afegim una crisi asmàtica general amb la simptomatologia anterior, res no es pot descartar.