Llevantada

Dilluns, el net va anar per primera vegada a escola: a la guarderia, a la llar d’infants, a costura de caganers, que hauria dit el meu pare. Diumenge ho havíem celebrat dient que seria el dia inaugural d’un cicle educatiu de més de vint anys i ens va venir una mica de vertigen. Dimarts ja es va saltar la segona classe de la seva vida. El temporal va fer que l’alcalde decretés el confinament dels escolars de totes les edats a casa. Gran lliçó d’entrada: depenem dels elements i de l’autoritat. Les autoritats s’han fet últimament molt impressionables davant els elements. Per evitar riscos, perquè no els responsabilitzin l’endemà de la palmera que ha caigut sobre un transeünt o del cotxe que ha travessat una riera, volen tothom a casa. Abans, quan jo era petit, anava al revés: l’alcalde no pintava res ni opinava de res i els mestres feien servir l’autoritat per renyar-nos si no havíem anat a escola amb el pretext del mal temps. A escola s’hi havia d’anar, plogués o nevés. Les prioritats canvien, i espera’t, Erill. Erill és el nom del net que té al davant més de vint anys d’estudis, llevantades i alcaldes.

L’alcalde preventiu de què parlo és el de Mataró, David Bote Paz. La seva iniciativa de paralització escolar va ser imitada tot seguit per tots els alcaldes del Maresme. Feia anys que la capital d’aquesta comarca desfibrada de la unitat de la qual tots els pobles que la componen se’n riuen no exercia algun tipus de tutela i sobirania ni era referent de res. L’historiador d’Arenys de Mar Josep M. Pons Guri li va discutir tota la vida la composició, la capitalitat i fins i tot el nom. No li agradava “Maresme”. Preferia “Costa de Llevant”. Potser sí que és més gràfic i bonic. I a més les llevantades hi “atupen”, que deia Costa i Llobera. Una llevantada ha posat d’acord la costa de llevant.

Divendres de la setmana passada en Xavier Graset, persona formidable, em va venir a fer una visita de malalt. Com que tampoc estic tan paralitzat, el vaig dur a dinar a can Dimas, a ran de mar, perquè tastés el millor llobarro a la sal que sé. Feia sol. La gent deambulava pel passeig marítim. El mar, al final de la platja immensa, estava en calma. No hauríem pogut repetir l’operació el dia que l’alcalde va tancar les escoles. L’accés al restaurant va quedar tancat; els passos subterranis, inundats; la platja, menjada per les onades. La gent coincideix a dir que no recorda haver vist un temporal tan devastador i ventós. M’hi afegeixo: i insistent i inacabable, i extens: tota la costa catalana. No és propi del gener, el mes més sec de l’any. L’alcalde Bote Paz, que veu venir el que ens espera, tanca les escoles. És jove, professor de física. El segueixen. Quan l’endemà l’Erill torna a classe, el perfil del país, la geografia, ha canviat.