Fum, escuma, rampoina…

Cada dia estic més convençut, perquè cada dia és més evident, que hi ha una autèntica i nova generació de gent que només existeix gràcies a la televisió i a la imatge, una gent que no té res per vendre, que no ha creat res, que no ha inventat res. Per existir i sobreviure en els mitjans, només els calen imbecil·litats i provocacions. Els hem vist néixer i els veiem omplint hores de programes, portades de revistes, protagonistes de patolles sentimentals i tot el que vulguin.

Això que en diuen ‘telerealitat’ sembla que va néixer a Alemanya el 1967, on encara existeix el programa amb què començà, un reality que proposa al públic resoldre assumptes criminals a partir de reconstruccions i entrevistes. Fa pocs anys, als Estats Units s’explicaven en directe gravíssims merders familiars i el divorci que en derivava d’una parella californiana, en el programa An American Family, uns models de programa que ara ja són a totes les televisions del món, a casa nostra mateix en tenim exemples a dojo. Potser el més famós per aquests verals és Gran hermano, amb el qual passa una cosa prou estranya. Quan en parlo amb gent, resulta que ningú no el mira, a la gran majoria li produeix rebuf –sento dir–, però resulta ser el programa amb més audiència de tota la península Ibèrica. L’èxit d’aquesta cosa és tan important com senzill i bàsic: posada en escena minimalista, no hi ha actors, no hi ha escenari ni guió, només càmeres enregistrant, un director i un presentador. De tot plegat en resulta que avui les referències del bon gust i de la cultura desapareixen devorades per un torrent de vulgaritats que, sobretot, se sublimen a la televisió.

Aquesta anomenada telerealitat produeix una imatge artificial i fictícia del tracte entre persones com ara falses amistats, tractes agres, llàgrimes posades en escena, parelles fictícies que són com les rodes dentades que per avançar es mosseguen mútuament, cridòries i estrèpits per resoldre problemes a còpia d’impertinències i comportaments calculats sempre en funció de la càmera. S’hi fabriquen, s’hi preparen i s’hi mostren tota mena d’emocions, del cor i de l’entrecuix, amb l’única finalitat de tenir audiència. D’aquests personatges Baudelaire en deia (perdonin) héautontimorouménos, qualificació amb què el famós poeta designava aquells que són els seus propis botxins. Bombolles de sabó: avui són moda, demà passat seran qual fummo in aere ed in acqua la schiuma, com diu el gran Dante Commedia (Inferno 24, 47-51). Ah, per cert: l’única garantia contra el fet de passar de moda és no estar-hi mai. Evident de tota evidència.