Opinió

LA GALERIA

A riure (sense ganes)

El mal humor, per contra, genera components tòxics i substàncies verinoses que bloquegen l’energia vital

Es veu que quan riem amb grans ria­lla­des, sac­se­gem el dia­fragma de forma invo­luntària i reflexa. Diuen que el dia­fragma és el múscul que separa els pul­mons de la cavi­tat abdo­mi­nal i just des­sota hi ha el cen­tre neuràlgic més impor­tant del cos: el plexe solar, un feix de ner­vis entre­cre­uats amb rami­fi­ca­ci­ons a tot l’abdo­men. Tot això ho sé perquè m’ho han dit, no es pen­sin. De manera que riure amb ganes és fer un intens mas­satge a aquest cen­tre neuràlgic, i així eli­mi­nem l’ener­gia nega­tiva que s’hi acu­mula. A riure, doncs, perquè el mal humor, per con­tra, genera com­po­nents tòxics i substàncies veri­no­ses que blo­que­gen l’ener­gia vital. I això també m’ho han dit.

De tota manera, cons­tato que, a una certa edat, si bé cada dia des­co­breixo més coses que fan riure per ridícules o per la vis­tent mes­qui­nesa que com­por­ten, cada dia costa també més de riure amb ria­lla­des. Com més va, més difícil resulta fer-se això que en diem un tip de riure. Ara mateix, quan s’ha aca­bat un altre any de calen­dari prou com­pli­cat (i l’aigua que baixa), els cata­lans no tenim cap motiu per sal­tar d’ale­gria, i ja en sumem un de més o un de menys sense poder riure a gust. De vega­des, estic angoi­xat de no sen­tir-me inquiet per tot el que passa. La cosa ja comença a pesar, i el món can­via de forma gra­du­al­ment acce­le­rada. Noto que ara fan les esca­les més difi­cul­to­ses que mai, els esgla­ons són més alts i n’hi ha més que abans. Els esgla­ons són més grans i, en canvi, les lle­tres d’impremta són més peti­tes; els dia­ris s’allu­nyen de mi cada vegada més, quan els lle­geixo. Tot és més lluny: la distància de casa fins al poble s’ha doblat i, a més, han posat un turo­net a la car­re­tera, una pujada que no havia notat mai. Els cor­dons de les saba­tes són més avall i em costa més d’arri­bar a cor­dar-me’ls. Els cor­rents d’aire són més forts i noto­ris; la gent que m’envolta és més jove del que jo era quan tenia la seva edat. Aquest dia a Girona, vaig veure sor­tir alum­nes de la uni­ver­si­tat, i vaig que­dar parat en cons­ta­tar qui­nes cri­a­tu­res adme­ten ara a estu­diar-hi. Això sí: són més edu­cats del que érem nosal­tres, algun d’ells em va dir “senyor”, i un altre em va avi­sar que el semàfor de via­nants ja era verd. Hi ha un feno­men paral·lel, però: la gent de la meva edat són més vells que jo. La set­mana pas­sada, vaig tro­bar un amic de joven­tut i ha can­viat tant que no em va conèixer. Pobret.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.