Per després de la tempesta

“No estic d’acord amb el que dieu, però defensaré fins a la mort el vostre dret a dir-ho”, és una frase que, a principis del segle XX, va posar en boca de Voltaire la biògrafa Evelyn Beatrice Hall per il·lustrar el tarannà liberal de l’escriptor francès. També l’han feta servir molt aquells que es volen presentar com a profundament demòcrates. Però en realitat és una frase quimèrica i suïcida: si hi ha algú disposat a complir-la escrupolosament, val més que la resta dels humans procurem dissuadir-lo abans no siguem, tots plegats, víctimes de la perversió que comporta concedir veu i espai a aquells que s’aprofiten de la nostra tolerància per treure’ns-els a nosaltres. En els marges d’una discussió hi han de cabre punts de vista diferents i solucions diferents, però no s’hi poden admetre falsedats en el context, ni en els arguments ni en la qualificació de l’adversari. Aquests són, precisament, els recursos que utilitzen de manera preferent aquells que saben que tenen les de perdre en l’exercici de la raó, que no tenen capacitat d’usar-la o que tenen una ambició política tan urgent que no volen perdre el temps en debats. Aquells als quals les nostres conviccions democràtiques els han permès mentir i manipular impunement per continuar posant-nos el peu al coll. Aquells als quals hem concedit la categoria de demòcrates precisament perquè nosaltres en som i no pas pels seus mèrits. Ara som en ple temporal polític: el desguàs de la presa independentista ens abocarà riu avall i haurem de nedar, arrapar-nos al rai o a la canoa fins a arribar a aigües tranquil·les. Feina tindrem per a nosaltres sols. A veure si quan ens eixuguem podem posar fi a tanta contemplació.