Keep calm
Sense unitat, adeu mesa
Trencar la unitat estratègica implica, inequívocament, retornar a l’autonomisme del peix al cove i la puta i la Ramoneta. Perquè, sigui quin sigui el repartiment futur dels escons entre ERC i JxCat, sempre serà impossible que un d’aquests partits tingui prou força per enfrontar-se a l’Estat en solitari. De fet, sense una estratègia independentista creïble i compartida el govern de Madrid no tindrà cap incentiu per asseure’s a negociar res. Al contrari, la trencadissa entre els dos socis de govern deixa la conformació de qualsevol majoria parlamentària a Catalunya en mans dels comuns i el PSC, que podria limitar-se a retornar el favor de l’abstenció. Pedro Sánchez és president pel gest d’ERC i Pere Aragonès ho podria ser, a la inversa, exactament per la mateixa via.
La via del diàleg només pot tenir algun grau d’eficàcia si, paral·lelament, a Madrid consideren realista l’amenaça de la via unilateral. I, com que la trencadissa al Parlament desactiva qualsevol possibilitat en aquest sentit, el millor que pot fer el govern de Pedro Sánchez és oblidar-se d’una negociació en què ja ha cobrat anticipadament i que li aportarà més riscos que beneficis. Sense estratègia conjunta a la mesa ja hi poden posar un gerro amb flors.
Que consti que soc dels que pensen que ERC ha pres la decisió més lògica donant suport a la candidatura de Pedro Sánchez. Però això no pot implicar un retorn al gradualisme autonomista –que, de fet, era l’essència de l’antiga hegemonia convergent– perquè ni tan sols és viable en una etapa de guerra oberta de l’Estat contra Catalunya. Mai més no hi haurà un Majestic i les represàlies judicials, econòmiques i polítiques s’han cronificat. La cadira d’enfront continuarà buida o inoperant fins que tornin la majoria independentista, les victòries judicials a Europa, el Tsunami Democràtic i la pressió al carrer. JxCat i la CUP en són conscients i segur que ERC també. Però el que és definitiu és que ho saben a Madrid.