A la tres
Cartes noves
Les eleccions esdevenen la fotografia més acurada del que opinen els ciutadans sobre la gestió pública. Amb una crisi de confiança com la dels socis a la Generalitat –forçada per la repressió judicial estatal–, calia donar cartes altre cop als jugadors, és a dir als ciutadans, perquè els partits polítics les juguin. El que no és habitual és que els atzucacs polítics els forcin estaments administratius i judicials d’un estat que actuen al marge del poder polític i amb la intenció de reprimir idees. Si el joc polític que generin les eleccions no agrada a l’estament judicial, tornaran a inhabilitar el president que en sorgeixi? Advertiran el nou president del Parlament del que es pot debatre? Duran els diputats que no els agradin al Tribunal de Comptes, al Suprem o davant qualsevol altra instància per reconduir la decisió dels ciutadans? La Junta Electoral s’extralimitarà per modificar electes?
Tot i la precarietat democràtica, en l’àmbit de l’independentisme les eleccions decidiran quina mena de relació es vol tenir amb l’Estat. JxCat proposa confrontació des de l’activisme, on es sent encara més còmode, tot i el perill de caure en el “simbolisme estèril”, els retreu Torrent. ERC proposa contribuir a la governabilitat de l’Estat, però té el risc d’esdevenir l’antic “Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia” de “l’antiga Convergència”, els retreu Borràs. Sorgiran més discrepàncies, perquè el pacte d’autodefensa contra el 155 del 21-D ha caducat, tot i que Déu n’hi do el que ha resistit.
Cap dels dos partits majoritaris de l’independentisme podrà exercir la seva proposta en solitari. Necessitarà l’altre per dialogar plegats a la taula de Sánchez, perquè sense majoria no es pot pressionar el govern de l’Estat, delerós d’evitar una negociació bilateral. I es poden necessitar també per tenir majories al Parlament, perquè tot i que remenar les cartes pot donar joc a nous pactes, el dels pressupostos l’han assolit, de moment, Junts, ERC i els comuns. I l’acord amb Madrid l’han liderat plegats ERC i els socialistes, que per això s’afanyen a desmarcar-se l’un de l’altre en l’inici de la precampanya.