El cop d’estat

La intervenció, ahir, del president Puigdemont a la comissió d’investigació de l’article 155 al Parlament de Catalunya deu ser una de les més rellevants d’aquests darrers dies. Hi hem vist i hi hem sentit, en aquesta comissió, veritats de l’alçada d’un campanar. I, la setmana passada (pell de gallina), de boca dels mateixos presos polítics que formaven part de l’anterior govern, a qui van traslladar al Parlament des de les seves respectives presons. Ahir, però, Puigdemont ho va fer per videoconferència, en plena llibertat i, no és cap detall menor, des de la mateixa seu del Parlament Europeu a Brussel·les. Va ser la imatge de la resistència. No només per les formes (davant del logotip del Parlament, al costat d’una bandera europea, amb una immunitat que com a eurodiputat Espanya no li respecta) sinó també pel fons, pel que va dir. “Res del que haguéssim fet els hauria fet desdir de la seva onada repressiva”, va deixar anar, donant per fet que l’Estat ja havia decidit aplicar el 155 passés el que passés. “L’Estat volia castigar-nos perquè els vàrem deixar en evidència.” I va parlar de venjança i de cop d’estat. “L’octubre del 2017 els poders espanyols van fer un cop d’estat”, va sentenciar. El cop d’estat el van fer ells, doncs. Va ser dur i contundent, com ho ha estat des d’aquell octubre de fa poc més de dos anys quan va decidir marxar per plantar cara a Espanya des d’Europa. Em preguntava, veient-lo intervenir ahir amb tota normalitat per videoconferència al Parlament, per què no ho va poder fer aquell 30 de gener. Però vaja. La qüestió és que ahir hi va tornar a ser. Contundent i advertint: “Aniré fins al final”, va dir, i va anunciar la seva intenció de convertir el suplicatori al Parlament Europeu en, una vegada més, un judici polític a Espanya. Les reflexions dels presos i dels exiliats que hem sentit aquests dies a la comissió d’investigació del 155 són d’un alt valor polític. Per editar-les i llegir-les amb calma. Perquè les afirmacions de Junqueras, Romeva, Bassa, Turull, Rull, Forn, Puigdemont, Puig, Rovira... i de tots els qui hi han passat són part de la història. I les incompareixences dels del 155 a la comissió, és clar, una vergonya històrica.