I la proposta, quina era?

Està bé (molt bé) que un president del govern espanyol, com és el cas d’ahir de Pedro Sánchez, entri al Palau de la Generalitat en senyal de respecte als ciutadans d’aquest país i al seu president (i més si aquest és Quim Torra, a qui mig PSOE ha ridiculitzat i ara tots els tribunals volen fer fora). I està molt bé que hi arribi amb una llista de temes que pretén resoldre. Si Mas i Puigdemont van anar a La Moncloa a veure Rajoy amb una llista, ara ve ell a Catalunya amb la seva. Sánchez sempre es fa escoltar. I per això ahir tots ho vàrem fer. Sense treure’n, és clar, l’entrellat. Ho resumia el president Torra en acabar la reunió amb el seu homòleg espanyol: “Ha anat molt bé, però encara no sé quina és la seva proposta per a Catalunya.” A mi em fa l’efecte que Sánchez, ahir, va fer una mica un Zapatero. Va venir a Catalunya a dir-nos el que a ell li sembla que tothom vol escoltar: diàleg, paciència, mesa de diàleg, respecte... I ens va parlar de revolució digital (en ple decret digital), de la necessitat d’una bona relació entre Mossos i Guàrdia Civil (a la mateixa hora que ho deia es continuava jutjant el major Trapero) i fins i tot de “treballar junts pel canvi climàtic” (van sentir les declaracions de l’altre dia de Borrell, insultant els joves parlant de la “síndrome Greta Thunberg”?). Sánchez va venir ahir a Catalunya a guanyar temps. A dir que res no canviarà de cop, que necessitem “paciència i determinació” (“La agenda que nos avance al reencuentro llevará tiempo”) perquè la cosa va per llarg. O, el que és el mateix, que mentrestant caldrà que algú li aprovi els pressupostos. Perquè si en volgués fer via, Sánchez ja hauria dit quina és la composició de la mesa de diàleg, qui és el relator (“El relator són tots els espanyols”, va dir, com prenent-nos el pèl) i què en pensa del dret a l’autodeterminació. Quan li ho van preguntar, va sortir per la tangent, va explicar que les posicions “estan molt allunyades”i es va mostrar “un ferm defensor de l’autogovern de Catalunya”. I tant, senyor Sánchez. Jo també. Partidari fins a l’extrem. Si vol, tant per convertir-lo en l’únic punt de l’ordre del dia d’aquesta famosa mesa de diàleg.