Silenci, sisplau

En alguns dels exercicis d’introspecció que fem a les nostres classes hem vist de tot i de tota mena. Fixem-nos en alguns exemples, tal vegada esbiaixats, però reals. Professionals que confessen que al llarg de tota la seva vida sempre s’han sentit incapaços d’estar sols, amb pànic a no fer res. Directius que quan se’ls convida a fer una estona de silenci comenten que és la primera vegada a la vida que ho fan durant tanta estona (15 minuts), excloent quan dormen, és clar. Joves que quan exploren les seves pors arriben a la conclusió que totes conflueixen en la por de sentir-se sols. Es fa inevitable recordar Pascal: tota la desgràcia dels homes ve de no saber estar sols en una habitació. Perquè no es tracta de compensar l’activisme laboral amb l’activisme del lleure, com fem tan sovint. Sentir-se sols significa estar orfes de les nostres connexions i nus davant nosaltres mateixos. I és que sovint vivim com hàmsters, saturats d’activitats i en moviment continu, fent moure frenèticament la roda que no ens porta enlloc.

Patim tant per la manca de silenci exterior (víctimes de constants invasions) com per les constants interrupcions que ens infligim a nosaltres mateixos via tecnologies, fins i tot quan ningú ens interromp, i la nostra irrefrenable xerrameca interna, nodrida per les mil i una formes d’estar atrapats pel passat o neguitejats pel futur. Per això hauríem de començar a considerar el silenci com un bé personal, com un bé professional i com un bé públic. No estem parlant només de la necessitat de fer parèntesis reparadors per poder reiniciar una vida frenètica. No estem parlant simplement de liquidar aquesta fal·làcia que anomenem multitasca, que no és res més que una successió accelerada de tasques microfragmentades, l’apoteosi de l’atenció dispersa, que no fa res més que consolidar l’ansietat i l’estrès. Parlem del desenvolupament d’una capacitat humana –plenament humana– que ens permet submergir-nos en l’acció sense quedar atrapats per ella; la creació d’un espai interior que ens permet viure sense desviure’ns, i que ens permet no oblidar qui som i no confondre’ns amb el rol que exercim. Perquè, quan parles a fons amb professionals sobre la seva vida professional, sempre hi acabes trobant l’anhel de voler treballar des d’una atenció centrada, que no és el simple desig de viure sense tensions, sinó la nostàlgia de viure i actuar sense perdre la connexió amb el centre d’un mateix.

Fa temps que estem convençuts que el desenvolupament de la societat del coneixement (és a dir: no quedar enfangats en la societat de la informació i de la infoxicació) vindrà acompanyat del desenvolupament de la capacitat d’autoconeixement. Dubtem molt que sigui possible la primera sense la segona. I no hi ha autoconeixement sense capacitat de silenci i de silenciament. Alguna vegada hem proposat que seria un servei públic rellevant oferir a les nostres ciutats espais senzills i acollidors en els quals, simplement, hom pogués estar en silenci en un entorn on ningú no li demanés explicacions de res (no podrien les esglésies fer alguna cosa en aquest sentit?). I per què no disposar d’aquests espais en les organitzacions, entesos com un component més de la salut i la seguretat en el treball, en el sentit més estricte de l’expressió? Però tot això no té sentit sense pràctica i iniciatives personals. Perquè en el silenci al que ens referim no es tracta de desconnectar i fer un clucull, sinó d’estar connectat, lúcidament despert i atent.

Parlem, en un cert sentit, d’espais sabàtics. És clar que, per una vegada si més no, podríem prendre’ns les paraules seriosament. Recordem que en la tradició semítica sabàtic s’entenia com un temps de llibertat, per connectar amb la llibertat i per recordar que en l’origen del que som hi ha sempre la llibertat com a alliberament. De fet, contra els usos actuals, sabàtic significa pròpiament supressió de l’obligació de rendir. L’any sabàtic era un any de guaret sagrat per recordar que el que ens permet viure humanament no és sentir-nos posseïdors de la vida, sinó receptors, acollidors i servidors de la vida. En llenguatge teològic, que la terra no és nostra, sinó un do de Déu. O, com diu el papa Francesc, la nostra casa comuna.

Del que es tracta és d’incorporar aquesta disposició al silenci com un espai propi, del qual ningú no tindrà cura si no en tenim cura nosaltres mateixos. Perquè som nosaltres mateixos els que habitualment en som els principals boicotejadors. I no estem parlant d’optar per la vida monàstica, sinó de reconvertir la matriu de la nostra vida professional. Per això volem acabar amb unes paraules de J. Badaracco quan, parlant del lideratge, parla d’aquelles persones que “poden fer una pausa en les tasques gerencials que consumeixen el seu temps i emprendre un procés d’indagació interior, un procés que més comunament es realitza en la carrera i no en un tranquil aïllament. Es poden endinsar més enllà de l’agitada superfície de la seva vida quotidiana i centrar-se de nou en els seus valors i principis bàsics. Una vegada revelats, aquests valors i principis, renoven el seu sentit de propòsit en el treball i actuen a tall de trampolí per a l’acció. Repetint aquest procés, aconsegueixen plasmar una autèntica i robusta identitat basada en la seva pròpia comprensió de què és el correcte”.

Quan demanem silenci no ens referim només a això. Però, certament, també ens referim a això.