Saber cap a on anem

Cap a on anem, es pregunta molta gent. Gent del carrer, que potser pensa de manera diferent en molts temes però que té com a mínim comú denominador lluitar per un futur millor per als que hi som i per als que han de venir, és a dir, per al país. Molta d’aquesta gent que fa dues dècades potser ni es plantejava si era o no era independentista, o directament no n’era, viu amb preocupació tot el que està passant. Ha estat disposada a sortir al carrer de manera majoritària quan se li ha demanat.I, quan ha estat cridava a les urnes, ha indicat el camí que creia millor per a Catalunya. Aquesta gent, molta de la qual mira amb preocupació creixent el discurs sovint contradictori dels partits polítics als quals ha fet confiança, continua volent el millor per al país, però ja no té clar quin serà el camí a seguir. No perquè ells hagin canviat d’opinió, sigui la que sigui, sinó perquè han passat tantes coses en aquest país que el que reclamen dels seus líders polítics és una certa claredat. La gent és adulta, molt més del que pugui semblar si només se segueix alguns programes de televisió o el Twitter, i reclama el seu dret que li parlin clarament. Per això, en les eleccions que convocarà el president Torra, si cap tribunal espanyol no ho impedeix, el país s’hi torna a jugar el futur. Ja no són les eleccions convocades pel 155, però tampoc són unes eleccions normals. Els principals líders polítics són a l’exili o a la presó. D’això no en podem dir normalitat. Per això una majoria de la gent, al meu entendre, reclama missatges clars de cap a on volem anar. I de com ho farem per anar-hi. Els partits que volen la independència han d’explicar com arribar-hi. I els que no la vulguin també han de dir què ofereixen o si, com sempre, ser català és només una manera de ser espanyol de segona. I els que creguin que la independència no és possible, o ara no és possible, explicar per què i quan ho serà. Els partits tenen l’obligació de ser clars. I la gent és prou adulta per decidir cap a on vol anar.