Cimera, diàleg i temptacions

Pedro Sánchez entrarà aquest migdia al Palau de la Generalitat. I que un president espanyol entri en la seu d’un govern que té gairebé tot el seu darrer executiu a la presó, o a l’exili, no és un fet qualsevol. No suposa, ni de bon tros, que la tràgica situació que arrosseguem des del 2017 per la repressió desfermada per l’Estat s’hagi superat. Però la visita a la plaça de Sant Jaume demostra que, malgrat que a una certa part de l’independentisme li costi reconèixer-ho, alguna cosa està canviant en la gestió del conflicte polític entre Catalunya i l’Estat espanyol. Només un ingenu pot desvincular el pas que farà avui Sánchez de la decisiva influència que tenen els 13 diputats d’Esquerra al Congrés. Però la qüestió és que, si no hi ha cap entrebanc d’última hora, la trobada amb el president de la Generalitat, Quim Torra, es produirà. Una altra cosa és el resultat d’una cimera que sembla que Sánchez entoma a desgrat perquè hi va obligat i Torra a contracor perquè ha estat Esquerra qui ha liderat la negociació per arribar fins aquí. Seria una greu irresponsabilitat que la trobada no concretés l’inici de la taula de diàleg. Esquerra ha fet una operació molt arriscada amb l’acord d’investidura. Qualsevol aprenent de politòleg detecta el camp de mines en què s’ha endinsat. Era previsible, i malgrat tot els republicans han decidit dipositar una part important del seu capital polític en una taula que per activar-se depèn d’actors que no tenen la voluntat intrínseca de tirar-la endavant. Això sense oblidar que estem ja en un període preelectoral en què ERC tindrà com a principals rivals JxCat i el PSC. I sura la temptació de fer trontollar la taula de diàleg per debilitar els republicans. Però a hores d’ara ja haurien de saber que el fracàs de la taula de diàleg no ho serà només d’Esquerra perquè en sigui la principal impulsora. Serà un fracàs col·lectiu, de tots plegats. Perquè és l’única via que ara mateix hi ha per traslladar el conflicte a la negociació política, malgrat la desconfiança, les dificultats per arribar a acords i que alguns aparells de l’Estat mantinguin viva la repressió. O si més no per posar el govern Sánchez-Iglesias davant el mirall.