Desobediència sí o sí

Els darrers estius, TV3 va emetre la interessant sèrie dramàtica Un village français, on, en el microcosmos d’un poble imaginari, un elenc de personatges gestionava com podia l’ocupació alemanya en el dur període de 1940-1944. Un dels aspectes més interessants d’aquesta producció és el paper del govern col·laboracionista de Vichy, en què un seguit de polítics, funcionaris i ciutadans amb més bona o mala fe tracten d’adaptar-se a la situació, creure’s la ficció de sobirania que li resta a França o treure’n profit de manera vergonyosa. Les sis temporades serveixen també per seguir l’evolució d’uns personatges que, en major mesura, independentment dels seus partidismes o canvis de bàndol, pateixen profundament perquè un fet terrible, la guerra i la repressió del feixisme, els marca més enllà de la seva voluntat o condició moral. Durant la Segona Guerra Mundial el fenomen de l’ocupació va generar, precisament, això: la corrupció moral, capaç de treure el pitjor i el millor dels individus basant-se en la perversitat de la violència de les diverses variants del feixisme. De fet, la repressió alemanya empeny ciutadans normals i corrents, policies, funcionaris, polítics a fer les seves tries individuals i col·lectives, sovint en contra de les seves voluntats i conviccions. I aquesta pressió terrible fa que la frontera entre la covardia i l’heroisme, la misèria moral i la dignitat, la col·laboració i la resistència sigui extremament estreta i porosa.

Per molt que ploguin les crítiques, la comparació de la sèrie amb la situació de la Catalunya actual resulta més que pertinent. El règim del 78 és la continuïtat del règim del 39 per altres mitjans. L’aparença democràtica espanyola s’ha desfet amb una desconcertant facilitat al llarg de la darrera dècada. I, efectivament, les institucions catalanes, lligades constitucionalment a una República que es va autodissoldre el 1977, han de fer front a una monarquia que prové directament dels ocupants franquistes i tot el seu aparell repressiu, que inclou l’administració, les forces armades, les policials, i podríem incloure que les mediàtiques i una Església reaccionària a qui no fa vergonya muntar rogatives per la unitat d’Espanya. El 15-M, primer, i el procés republicà a Catalunya, després, han precipitat aquesta caiguda de les màscares democràtiques, i és així com l’estat profund tracta de recuperar el control d’un territori que ja no controla. Com va passar durant l’ocupació alemanya, és en els darrers moments quan la repressió és desbocada, perquè quan l’ocupant contempla la gent que els envolta com a elements perillosos, tracten de forçar la maquinària de la violència per evitar el que és inevitable. L’estat profund recupera el franquisme al seu ADN basant-se en aquest supremacisme cultural, mentalitat conspiranoica, inquisició judicial, propaganda tòxica, violència gratuïta i descrèdit internacional. Poèticament, Espanya interpreta el seu paper de boja impassible atorgat per Joan Maragall en la seva coneguda Oda. I funciona, seguint el nostre poeta modernista, com una vaca cega (tot i que actua, com parodiava Pere Quart, també com “la vaca de la mala llet”).

Què està passant? Ens trobaríem en una d’aquelles situacions que, per al tardofranquisme, l’enyorat Manolo Vázquez Montalbán va descriure com una “correlació de febleses”. L’Estat no controla Catalunya, i el republicanisme no sembla tenir prou forces per imposar la ruptura. I és així com l’Estat concentra la seva agressivitat contra unes institucions que tracta de sotmetre mitjançant la intimidació i la repressió, mentre que dona per perduda una ciutadania que s’ha divorciat completament del Madrid polític, i que està bastint altres realitats i estructures (sindicals, empresarials, culturals, polítiques, espirituals, marcs mentals...).

Malauradament, com en la sèrie francesa esmentada a l’inici, el Vichy català ha optat, amb les millors o pitjors intencions, per acotar el cap i rebre una tempesta repressiva. Imaginem, per un moment, que l’Estat no troba cap col·laboració a les mesures punitives quotidianes, perquè els funcionaris no acaten ordres, o la ciutadania impedeix el seu compliment. Al cap i a la fi, com en l’ocupació francesa, tota obediència és inútil. És obligatori recordar aquella frase de Rosa Parks: “A mesura que més obeíem, pitjor ens tractaven.” No hi ha alternativa a la desobediència, primer per la seva dimensió pràctica: no és possible escapar de la dictadura sense plantar batalla, la llibertat no es concedeix, sinó que es pren; i sobretot per la seva dimensió moral: la desobediència és una obligació quan es combat l’arbitrarietat del despotisme.