Silencis de Girona

Quan va rebre la distinció de doctor honoris causa per la Universitat de Girona, l’any 2012, George Steiner no podia viatjar. Va enviar un breu parlament que parlava dels silencis de Girona: “Its silences are like no others.” No s’assemblen a cap altre silenci. Els que hi vivim potser no som capaços de percebre’ls amb la intensitat que va dir Steiner, però sí que podem calibrar com d’importants són en la seva reflexió. Els silencis on es formulen les qüestions fonamentals. “A mi em sembla”, escrivia quan Javier Marías el va fer entrar al Regne de Redonda i ell va adoptar el títol honorífic de Duke of Girona, “que el carreró d’Isaac el Cec encarna en bona mesura la tragèdia i la finor d’aquesta Europa nostra, i dels interrogants que he tractat d’expressar en la meva pròpia obra”. El temps europeu, “la condensació i concentració de la presència palpable de la temporalitat humana”. No sé si els que hi vivim en som prou conscients. En tot cas, ell hi percebia aquella idea d’Europa que es fonamenta en els carrers i en els cafès, en el pas del temps i en la consciència del pes d’una història que s’acumula, que forma una pàtina i que, finalment, s’expressa en silenci.

Com el silenci de la comtessa Ermessenda, l’estàtua jacent de Guillem Morei, a la Catedral. En la seva última visita, acompanyat de Pepa Balsach, la catedràtica d’Art Contemporani de la UdG, que el va convidar a la ciutat i que el va acompanyar, i amb qui va parlar d’aquell “secret de llum” que emergeix de la mort, com un Brancusi, Steiner va admirar de nou el “comiat reticent” d’aquella dona de pedra, “un dels cims de tots els arts purs i simples”. La presència constant, impertorbable, d’un rostre que alhora desprèn neguit i serenor. Convindria fer-li una visita, de tant en tant, com si es tractés d’un deure moral, per sortir-ne no sé si reconfortats amb la vida que no es marceix o angoixats per la mort que s’imposa. En tot cas, en silenci. Davant l’alabastre, davant l’art que ens aboca a la certesa del no-res.