Desigualtat

Després de l’emergència climàtica –el canvi climàtic amb tots els ets i uts–, la desigualtat –tant a casa nostra, com al conjunt d’Europa– és la gran responsable de la precarietat laboral, de la pobresa extrema i de les angoixes personals de gran part de la població. I el pitjor de tot és que els governs, les administracions de tots els colors polítics són impotents, no són capaces, d’adonar-se que són molt febles, davant les multinacionals i transnacionals. No poden, de cap manera, fer front a aquesta xacra tan críptica, perversa i ignominiosa. En ple segle XXI, la desigualtat cada cop és més “descarnada”, més trencadora; ha esdevingut el gran fantasma que recorre Europa, des de l’Atlàntic fins als Urals, sense que ningú la pugui aturar.

Ara i aquí, la desigualtat –que tritura la cohesió social i fa miques la solidaritat– és la màxima responsable del renaixement i creixement del feixisme i l’extrema dreta al Vell Continent; si bé feixisme i nazisme són paraules gruixudes, encara que massa vegades les utilitzem com a metàfores. De tota manera, del que no hi ha dubte és que les desigualtats –covades per diverses esquerres postmodernistes als noranta del segle passat– són les responsables del reforçament d’un subproducte del feixisme/nazisme anomenat “reaccionarisme ultradretà”, que –desgraciadament– és molt real en aquesta societat complexa, sofisticada, insidiosa i injusta de l’Europa del 2020. Els culpables de les conseqüències ideològiques, econòmiques, polítiques i mediambientals de personatges sinistres/fenòmens parafeixistes i postfeixistes com Le Pen, Salvini, Wilders, Trump, Bolsonaro i l’atroç neofranquisme judicial/superestructural a l’Estat espanyol és a causa d’una socialdemocràcia i uns liberals “progressistes” de fa vint o trenta anys; quan van començar a privatitzar irracionalment, a debilitar l’estat del benestar i a permetre un neoliberalisme salvatge (molt més neoconservador que no pas liberal) que té orgasmes amb les desigualtats.

En síntesi, els únics antídots contra la desigualtat, el feixisme (i les seves ramificacions més o menys neoreaccionàries) i la mortificació social són la cultura política i la consciència de classe adaptada al segle XXI. Doncs bé, el 2020 els governs, les administracions, la societat civil i els grans mitjans de comunicació fan tot el contrari per tal d’incentivar i irradiar aquests “antídots alliberadors”. Malauradament, el 2020 els sectors amb salaris més baixos i precarietat més elevada són el gruix dels votants de l’extrema dreta d’arreu del Vell Continent.