De set en set
Mel
Mem, quan un concert apaivaga sa mala gaita i, per art de màgia, t’empeny a deixar els maldecaps a la porta de la sala –per la part de fora–, et sents com en un iglú, emparat de les conflagracions de l’entorn. Dins s’illa compartida i ben sedimentada, hi ha músics que es vesteixen de far i et regalen el seu projecte creatiu amb la il·lusió d’un infant quan salta d’un trampolí. Si sumeu al concepte d’iglú la idea d’illa, espetegareu –i sa topada serà espectacular, paraula d’honor– a Isla Iglú, una banda mallorquina que gaudeix mentre penca fort i creix en progressió geomètrica. Els reptes s’inventen per assolir-los. Després de títols com Otra vez, Insomnio, Viaje astral (que t’ajudarà a conèixer les mil veritats de la crua realitat), Mirada helada o Eterno del seu primer disc, Pefecta pieza, un big bang que juga amb l’indie, el rock, el brit-pop i l’electrònica, ara els àngels de Charly ens agiten el cos i ens sotraguegen el cap amb Me divierto. Esclatants, salvatges, ultrapreparats i de bon veure, Isla Iglú són, encara, humanistes sense aires de grandesa. Se sap que la insularitat obliga a treballar molt si vols posar el teu nom al mapa. Charly i companyia sumen singles, flueixen amb ofici i ofereixen uns directes que van més enllà d’una actuació convencional. Entrar a l’iglú és obrir la porta de casa. Pegueu un capfico a pèl. Engateu-vos de bon rotllo. Us despertareu del malson quotidià, no anireu com mal follats per la vida i sereu més savis.