La mar, el delta, l’Ebre

La Trinitat Ecològica que formen el mar, el delta i l’Ebre es va desbocar –amb més fúria que altres vegades– en aquella Setmana Tràgica del 20 al 23 de gener pel temporal de llevant del Glòria. Tota la costa mediterrània va quedar afectada per una destrucció ambiental, econòmica, humana i d’infraestructures que serà alta en temps i costos.

Gairebé tothom hi ha dit la seva –experts i neòfits damnificats, polítics i governs, etc.– i no cal repetir el que ja es coneix. Tracto de dir que la combinació dels efectes climàtics globals –sobre els quals potser no s’ha insistit prou– amb l’estat de les nostres infraestructures i poblacions concentrades al litoral han fet encara més greus les conseqüències de la catàstrofe, que és general, potser no del tot irreversible, però que hauria d’obligar a preguntar-nos sobre el país real que hem anat “construint” en els darrers 50 o 60 anys, en temps de dictadura i en democràcia, i que ara, culminades moltes aberracions, i coincidint amb les devastacions ecològiques mundials, ens està passant factura, i de quina manera!

És enorme la problemàtica a la qual ens enfrontem: uns, els més radicals, diuen que “no hi ha res a fer”, que el “canvi a pitjor” està garantit, que “hem fet tard” en definitiva; d’altres (els possibilistes per força, governs i tècnics, arrossegats pel vendaval destructor) es veuran obligats a posar pedaços per contenir el problema sense posar en qüestió ni el model de producció i de consum, ni l’ordenament territorial de les infraestructures, i d’altres, encara (sobretot els grans grups energètics), miraran d’aprofitar-se –que ja ho fan– de la crisi (real o provocada) de les energies fòssils per anar cap a les renovables, tenint en compte que als taurons de l’energia (com els fons voltors de les immobiliàries) no els importa gens el bé comú econòmic i ambiental, sinó destruir –extreure– per incrementar beneficis, acaparar mercats i dominar tota la demanda social, ja provocada pel màrqueting cultural i publicitari. Entremig d’aquestes franges de poder, sobretot de les dues últimes, hi ha, atrapats com en un sandvitx, el que anomenem la “gent corrent”, els “consumidors”, els “usuaris”, els que paguen com poden aquest festí de domini, els que sofreixen tanta destrucció programada (en una barreja d’interessos, ignorància i mala fe) i els que, desorientats per la volguda confusió dominant, resisteixen com poden les envestides del nou esclavatge tecnològic del segle XXI.

Aquest, em sembla, és l’estat de desolació popular que s’ha manifestat arran d’aquesta nova destrossa ecològica (que és alhora econòmica i humana): en el nostre cas, del delta de l’Ebre a l’Alt Empordà.

A partir d’aquí, podem enumerar els efectes i defectes concrets que ja s’han anat denunciant, per part de grups científics i ecologistes i que no han estat assumits amb la urgència que hauria calgut. Ara tot són corredisses. Ni partits ni governs, ni sindicats industrials ni associacions professionals (sobretot enginyers i economistes) no han donat, en general, respostes adequades a les denúncies i alternatives que han plantejat –des dels anys setanta– els grups de defensa ecològica, els antinuclears, els sindicats pagesos, els científics universitaris i tots aquells que, per damunt les consignes abstractes, van fer propostes concretes.